Les vagues del lloguer, una expressió pel Dret a l’habitatge

Reproduïm aquest article aparegut originalment a  Blog de Ciudad y Urbanismo

Per Xavi Anzano

La vaga, entesa com a desobediència o insubmissió, és l’últim recurs de mobilització i lluita no violenta que pot utilitzar un col·lectiu contra un poder que actua en contra de la seva dignitat. S’associa amb moviments polítics, com a resposta a abusos del poder establert per falta de llibertats, per motius nacionalistes, pacifistes… Però és en el desenvolupament i consolidació dels drets socials on la vaga adquireix una importància fonamental com a eina de defensa de la ciutadania. Mitjançant vagues i mobilitzacions hem impulsat drets socials avui indiscutibles com el treball, l’educació, la sanitat o les pensions, i amb aquestes mateixes eines ha defensat aquests drets quan s’han vist amenaçats.

En la lluita pel Dret a l’habitatge tenim experiències recents de desobediència i insubmissió que han aconseguit una important repercussió. Parcialment han aconseguit els seus objectius, però en qualsevol cas han representat i marcat un punt d’inflexió en la concepció de la societat del Dret a l’habitatge. Serien exemple d’això els moviments de resistència contra desallotjaments forçosos, a Espanya la pròpia Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, o els col·lectius, famílies i persones que ocupen sense títol legal un habitatge buit.

En l’àmbit del lloguer també s’ha recorregut a la vaga per defensar el Dret a l’habitatge. I quan s’ha fet tant en el passat com recentment, ha estat perquè s’han donat una sèrie de condicions que no han deixat una altra opció a la ciutadania afectada. Podríem pensar que, si comparem les vagues de lloguers de Buenos Aires el 1907, Barcelona 1931, Varsòvia 2010, Londres 2016 o Gran Canària 2016, no haurien d’haver-hi moltes similituds ja que afecten a col·lectius, societats i èpoques diferents. Però per contra les causes i efectes que les provoquen, les reaccions posteriors o els agents implicats són i tenen comportaments molt similars.

vaga 1931
Repressió a la vaga de inquilins de Barcelona. 1931

Les causes principals que s’han donat en aquests exemples han estat la carestia de vida, la precarietat social, la desocupació, la pujada de lloguers, l’especulació immobiliària, uns habitatges en mal estat, una regulació del lloguer que no protegeix a l’arrendatari i la falta d’habitatge assequible o protegida de lloguer. En el cas de Buenos Aires al 1907, els habitatges on residien de lloguer part de la població obrera més precaritzada, fonamentalment immigrants europeus, van ser afectades per un impost municipal que els seus propietaris no van dubtar a traslladar als arrendaments. A la Barcelona de 1931 milers de treballadors immigrants d’altres zones d’Espanya malvivien amuntegats en habitatges en mal estat i molts estaven en situació de desocupació. A la Varsòvia de 2010 la població més vulnerable va sofrir la privatització del parc públic d’habitatge que encara que estava en un estat ruïnós va comportar pujades de fins al 300%. A Gran Canària al 2016, els afectats van ser una comunitat d’immigrants africans, alguns en situació irregular, que residien en infrahabitatges per preus abusius. Aquell mateix any a Londres eren els estudiants universitaris els que van actuar enfront de l’increment de les taxes dels seus estudis, al seu precari accés al mercat laboral i a l’increment dels preus de lloguers per als estudiants. En tots aquests casos ens trobem amb models urbanístics i legals que no limiten, sinó que encoratgen, l’especulació sobre l’habitatge i que per contra no protegeixen, o ho fan molt lleument, el dret dels inquilins a un habitatge digne. A més les administracions competents no disposaven o no havien impulsat el necessari parc d’habitatges de lloguer assequible. En qualsevol cas els afectats són col·lectius precaritzats que reclamen dignitat per a les seves vides.

Inquilinos-gran-canaria

Els efectes sobre les afectades per aquestes situacions: desnonaments per impagament de les abusives rendes de lloguer, processos de gentrificació, expulsió de residents a altres àrees urbanes i situacions generalitzades de pobresa energètica que comporten el no gaudi d’un habitatge digne a més dels problemes de salut derivats. Així a la Barcelona del 1931 o a la Varsòvia deal 2010 es van multiplicar els desnonaments. A Gran Canària, Varsòvia i Londres les males condicions dels habitatges comportaven greus problemes de salubritat per als seus habitants.

Davant aquestes situacions van ser sindicats de treballadors o estudiantils, associacions de veïnes, d’inquilines o moviments de base els impulsors de la reacció dels afectats. A Buenos Aires en 1906 la Federació Obrera Regional Argentina, formada per socialistes i anarquistes, va crear la Lliga de lluita contra els alts lloguers i impostos, que va donar empara a les comunitats d’inquilins (conventillos), que es van declarar en vaga de pagament de lloguers. A Barcelona el 1931 va ser l’anarquista CNT mitjançant el Comitè de Defensa Econòmica del Sindicat de la Construcció la que va cridar a la vaga dels lloguers. A Varsòvia el 2009 veïns afectats per la privatització dels seus habitatges van crear el Comitè de Defensa d’Inquilins des d’on convoquen assemblees al barri i recolzaven a altres afectats, i el 2010 el sindicat anarquista ZSP va convocar una vaga de lloguers en els habitatges afectats per les privatitzacions. A Gran Canària el 2016 va ser la Federació Anarquista de Gran Canària la que va recolzar als residents afectats per les amenaces de desnonament d’un propietari a respondre mitjançant la denúncia i la suspensió del pagament de rendes. I el mateix any a Londres el col·lectiu d’estudiants “UCL FreeEducation” va iniciar la campanya “Cut the Rent” amb la qual 150 estudiants van deixar de pagar el lloguer.

Polònia. Lluita llogatera
Polònia. Lluita llogatera contra l’assetjament.

Les reaccions i conseqüències a aquestes mobilitzacions no van ser tan homogènies com les seves causes, encara que la repressió per part del poder judicial i executiu va ser similar, almenys en les vagues que van ser contemporànies. Així a Buenos Aires durant la vaga de 1907 va ser assassinat un militant per les forces d’ordre públic. A Barcelona el 1931 igualment els desnonaments es van fer més violents i l’acció policial va causar la mort de 18 persones a més de centenars de detencions i processaments. Les vagues de Varsòvia, Londres o Gran Canària no han tingut les mortals conseqüències de la repressió del segle passat, però el poder judicial i les forces d’ordre públic sempre actuen de forma contundent sobre la base de la legislació i autoritat donada, especialment quan entenen que es desobeeix a algun dels principis generals del sistema. I la propietat privada ho és. Així per exemple Ruymán Rodríguez, un dels líders de la vaga de Gran Canària, va ser detingut i acusat d’un delicte de resistència, o la condemna a presó que va sofrir el líder polític polonès Piotr Ikonowicz per la seva participació en mobilitzacions davant desnonaments. I és que l’Estat, encoratjat pel poder econòmic de la propietat, no és indiferent davant les importants repercussions d’aquestes mobilitzacions que encara iniciant-se de forma aïllada s’estenen quan la precarietat està generalitzada. Així va ocórrer a Buenos Aires el 1907 on inicialment un únic “conventillo”, una comunitat formada per 130 famílies, es va declarar en vaga de lloguers, però aquesta es va estendre durant tres mesos per altres municipis de la província de Buenos Aires com Avellaneda, Rosario, Badia Blanca, Mar de Plata i La Plata i també a altres Províncies com Mendoza o Còrdova, sumant-se a ella més de 700 “conventillos” el que va representar una participació propera a les 100.000 persones en les mobilitzacions. O a l’abril de 1931 al barri de la Barceloneta de Barcelona, lloc on s’inicia la vaga de lloguers i que fins a desembre d’aquest mateix any se sumen molts barris populars de la ciutat com Sants, El Clot, Poblenou… i s’estén a ciutats limítrofes com a L’Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet, amb un seguiment segons la CNT, d’entre 50.000 i 100.000 llars. També l’èxit de les mobilitzacions dels veïns i veïnes d’un edifici d’habitatges que anava a ser privatitzat a Varsòvia el 2009 fa que el Comitè de Defensa dels Inquilins creat per ells sigui la plataforma necessària juntament amb el sindicat ZSP per estendre la Vaga de lloguers el 2010 i 2011 a altres edificis en la mateixa situació. I finalment al gener de 2016 a Londres 150 estudiants de la UCL allotjades en les seves residències inicien una vaga de lloguers, al maig ja són més d’1.000 les que la secunden i amb el suport de la Radical Housing Network, xarxa d’activistes pel dret a l’habitatge de Londres, i dels principals sindicats estudiantils. La vaga s’estén a altres universitats de Londres com Goldsmiths, Roehampton i el Courtauld Institute.

llogaters-varsovia
Varsòvia. Llogateres contra la privatització de blocs socials

Aquests exemples de vagues de lloguers, que han tingut un seguiment molt important entre els afectats, sempre han representat un punt d’inflexió. La vaga de lloguers de Buenos Aires de 1907 plantejava a més de reformes laborals, rebaixes del 30% dels lloguers, habitatges en millor estat i garanties en els desallotjaments, i va aconseguir que bona part dels propietaris accedissin a rebaixar els lloguers, però sobretot va crear un nou espai reivindicatiu que a través de la Lliga Pro Rebaixa de Lloguers va introduir el dret a l’habitatge al debat polític al mateix nivell que els drets laborals bàsics. Al cap i a la fi la població afectada era la mateixa, el proletariat més precaritzat. Un bon exemple d’aquesta conseqüència política es va donar a la província argentina de Mendoza on el 1916 per primera vegada una Constitució fa referència al dret a l’habitatge [1]. La vaga de Barcelona de 1931 malgrat la seva dilació i resistència a la dura repressió governativa, no va obtenir els resultats desitjats pels inquilins afectats, principalment una rebaixa del 40% dels lloguers, sí que alguns propietaris van rebaixar els lloguers. La reacció i solidaritat popular va fer possible parar molts desnonaments però sobretot va replantejar les polítiques públiques de construcció d’habitatge social de la incipient República Espanyola i de la Generalitat de Catalunya. A més els inquilins van passar a autoorganizar-se en associacions com la Unió d’Inquilins o L’Associació de veïns i llogaters de Catalunya, que van estar operant fins a la derrota republicana en la Guerra Civil de 1939. El 2011 a Varsòvia es van aconseguir frenar desnonaments, el reallotjament d’inquilins en habitatges en millor estat i, encara que poques privatitzacions d’edificis d’habitatges es van aconseguir parar, el Parlament va rebutjar una segona llei que encara liberalitzava més el mercat d’habitatge. El Comitè de Defensa d’Inquilins continua treballant recolzant a altres veïns de Varsòvia i de la resta de Polònia. El 2016 la mobilització de la comunitat de 16 habitatges d’un edifici de Gran Canària, va aconseguir mitjançant l’amenaça de denúncia i de vaga de lloguers que la propietat acceptés formalitzar els contractes d’arrendament, millorar l’habitabilitat de l’edifici, rebaixar els lloguers i renunciar a reclamar endarreriments de rendes anteriors. Aquesta victòria va animar a part dels seus participants a impulsar el Sindicat d’Inquilins de Gran Canària que el gener de 2017 va anunciar la seva fundació. També van ser un èxit els resultats de la vaga de lloguers de Londres d’aquest mateix any, el rectorat de l’UCL es va comprometre a millorar els allotjaments, congelar els lloguers de forma general i rebaixar-los als estudiants amb menys recursos, dotant per a això un fons de 350.000 lliures com a ajudes per a aquest any i de 500.000 lliures per al següent, i a no reclamar les rendes impagades durant la vaga. Aquest exemple està animant a mobilitzacions futures a Londres, una de les ciutats amb lloguers més elevats d’Europa.

Totes aquestes experiències demostren que davant la passivitat de les administracions públiques per atendre les necessitats bàsiques de la ciutadania més precaritzada, aquesta s’organitzarà o es deixarà guiar per moviments de base per poder defensar drets fonamentals com el de l’habitatge. És significativa en aquests exemples la rellevància de la població immigrant com a principal afectada d’un mercat de lloguer abusiu, igualment és destacable la sempre presencia de moviments llibertaris en l’articulació d’aquestes vagues. Els governs competents en matèria d’habitatge han de promulgar lleis que fomentin el lloguer com una opció digna. Per a això també hauran de regular aspectes crítics com la seva accessibilitat i assequibilitat. Complementàriament les administracions també han de dotar-se d’un ampli parc públic de lloguer alhora que afavoreix altres fórmules de promoció d’habitatge social col·laboratiu.

Xavier Anzano és professor col·laborador en el màster universitari de Ciutat i Urbanisme i és membre del Sindicat de Llogaters i Llogateres

 

Notes

  1. Constitución de la Provincia de Mendoza de 1916. Art. 45: “La Legislatura dictará una ley de amparo y reglamentaria del trabajo de las mujeres y niños menores de dieciocho años, en las fábricas, talleres, casas de comercio, y demás establecimientos industriales, asegurando, en general, para el obrero, las condiciones de salubridad en el trabajo y la habitación.”

Enllaços bibliografia

  1. La huelga de inquilinos de conventillos de 1907. Silvina Pascucci. Cartelera de Historia.
    https://carteleradehistoria2.wordpress.com/2009/08/17/la-huelga-de-inqulinos-de-conventillos-de-1907-por-silvina-pascucci/
  2. La huelga de inquilinos de 1907. Felipe Pigna. El-historiador.com.ar
    http://www.el-historiador.com.ar/articulos/republica_liberal/la_huelga_de_inquilinos_de_1907.php
  3. Huelga de los inquilinos, historia de los conventillos de Buenos Aires. Claudio Pellini. Historiaybiografias.com
    http://historiaybiografias.com/conventillos1/
  4. La huelga de alquileres y el comité de defensa económica. Manel Aisa. Ed El Lokal
  5. El día que los barceloneses dejaron de pagar el alquiler. Clara Blanchar. El País
    http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/08/16/catalunya/1439744036_549759.html
  6. Inquilinos en huelga en Varsovia. Sebastián Frei. Diagonal
    https://www.diagonalperiodico.net/global/inquilinos-huelga-varsovia.html
  7. Polonia: ¡A la cárcel por defender a jubilados arrojados a la calle!. Stefan Bekier. Sinpermiso.info
    http://www.sinpermiso.info/textos/polonia-a-la-crcel-por-defender-a-jubilados-arrojados-a-la-calle
  8. Ciento cincuenta estudiantes lanzan una huelga de alquileres en Londres. Thomas Youngman. Diagonal
    https://www.diagonalperiodico.net/global/29271-ciento-cincuenta-estudiantes-londinenses-lanzan-huelga-alquileres.html
  9. Estudiantes, alquileres, huelga y victoria. Todoporhacer.org
    https://www.todoporhacer.org/estudiantes-alquileres-huelga/
  10. Huelga de alquileres. FAGC. Regeneraciónlibertaria.org
    https://www.regeneracionlibertaria.org/huelga-de-alquileres
  11. Nace el Sindicato de Inquilinos de Gran Canaria. Revista Nada.
    https://revistanada.com/2017/01/27/nace-el-sindicato-de-inquilinos-de-gran-canaria/

 

Debat públic. Què diuen els partits sobre l’habitatge?

Els partits polítics están de campanya. Però, què diuen els seus programes sobre el problema de l’habitatge? Quines solucions ens proposen?

El pròxim dilluns tenim una cita a la UB per debatre l’emergència llogatera que vivim. Comptarem amb la presència de representants polítics i analitzarem les seves postures en materia d’habitatge de cara al 21D. La nostra està clara: autorganització i lluita!

 

Us esparem el dilluns a les 19h a l’Aula Magna de la UB Raval.

Debat-partits-politics