L’inici de curs i la represa d’activitat dels Jutjats s’ha materialitzat amb un augment molt important del nombre de desnonaments a la ciutat de Barcelona i àrea metropolitana. Només la primera setmana de setembre, el moviment per l’habitatge va haver de fer front a més de 150 desnonaments.
La paralització temporal dels desnonaments ha estat més relacionada amb la paralització de l’activitat dels jutjats, que amb la moratòria decretada pel Govern de l’Estat. Des del mes de març hi ha hagut una suspensió d’una part important dels desnonaments que hi havia programats com a conseqüència de la baixada d’activitat als jutjats. Tots aquests desnonaments són de famílies que en el seu moment van rebre una demanda per impagament, finalització de contracte o per viure en precari. Famílies vulnerables que no han tingut cap oportunitat de millorar la seva situació econòmica en plena pandèmia, i molt menys, de trobar una alternativa habitacional. La moratòria de sis mesos que va fer el Govern de l’Estat paralitzava només els desnonaments de famílies amb procediments d’impagament per causes relacionades amb el COVID. Ja vam dir en el seu moment que aquesta mesura estava desfasada i fora de lloc. És obvi que les persones que van deixar de pagar a l’abril, a hores d’ara, possiblement, no tenen encara demanda per impagament. I si la tinguessin, per una qüestió de tempos judicials, no tenen sentència i molt menys data de desnonament.
Cal l’aprovació inmediata per part del govern central d’un decret que paralitzi tots els desnonaments sense alternativa habitacional digna, com a mínim fins que la situació d’emergència sanitària s’acabi. No es pot permetre que en mig d’una pandèmia, milers de famílies es quedin al carrer, vulnerant no només el seu dret a l’habitatge, sinó també el seu dret a la salut. El govern central ha allargat la moratòria de desnonaments per COVID sis mesos més només per les persones “afectades econòmicament pel COVID”. L’afectació del Covid no es pot mesurar en base a una “disminució d’ingresos durant la pandèmia”, sinó que es tradueix en una pauperització generalitzada que colpeja directament a les capes més vulnerables de la societat, és a dir, a les famílies que ja es trobaven en risc d’exclusió residencial abans de la crisi.
I cal també que aquí a Catalunya s’apliquin els marcs jurídics i legislatius amb què comptem i que poden ajudar a disminuir el nombre de persones que són expulsades de les seves llars. La Llei 24/2015 aprovada a la Generalitat obliga aquesta administració a garantir alternatives habitacionals dignes a totes les persones vulnerables que perdin la seva llar. Anant més enllà, a través del decret 17/19 que s’emmarca en la mateixa Llei, els grans propietaris tenen l’obligació d’oferir contractes de lloguer social a tots els llogaters vulnerables abans de fer efectiva la sentència de desnonament per impagament, així com a totes les persones que estiguessin vivint en precari abans del juliol del 2019. Per garantir l’aplicació d’aquest marc jurídic, la Conselleria de Territori, encapçalada per Damià Calvet, té l’obligació d’interposar sancions administratives a tot gran propietari que incompleixi amb la llei.
Finalment, la Conselleria d’Interior, liderada per Miquel Sàmper, té a les seves mans decidir la magnitud del dispositiu policial en cada un dels desnonaments. La nova estratègia policial consisteix a arribar hores abans al lloc del desnonament, acordonar l’entrada i identificar les veïnes que van a aturar el desnonament. Aquestes es veuen exposades a l’ús d’una violència policial desproporcionada, si el seu nombre es considera excessiu. Ens preguntem, quin és el cost que s’inverteix en el dispositiu policial de cada desnonament? I el cost del reallotjament? Quants recursos públics es malbaraten protegint els privilegis del rendisme i l’especulació? Cal utilitzar tanta violència en els desnonaments de famílies a qui la mateixa Generalitat hauria de garantir una alternativa habitacional digna?
La Generalitat de Catalunya i el Govern de l’Estat espanyol són responsables i han de donar una resposta a la situació actual. És qüestió de voluntat política invertir els esforços en garantir un habitatge digne per a tothom, en comptes de destinar recursos públics a treure violentament a la gent de la seva llar.