Barcelona organitza el primer congrés internacional contra l’especulació immobiliària

Més de 200 militants i acadèmics de 16 països van participar i van presentar la Declaració de Barcelona

Activistes i acadèmics i d’arreu del món es van trobar a Barcelona en el primer congrés internacional de sindicats de llogateres. Per primera vegada, sindicats d’habitatge de tot el món – des de San Francisco a Grècia, passant per Canadà, Alemanya o Irlanda s’han reunit en un gran esdeveniment que ajunta acadèmics i activistes de referència amb l’objectiu de posar en comú els coneixements i les pràctiques sindicals de tots els territoris i organitzacions.

Aquest congrés es dona gràcies a la col·laboració entre el Sindicat de Llogateres i el projecte de recerca Property and Democratic Citizenship de la Universiteit Gent (Bèlgica) i la Universitat Autònoma de Barcelona i es va celebrar entre el 4 i el 7 d’abril a les instal·lacions del CCCB, Can Batlló i l’Ateneu Cooperatiu La Base.

La Declaració de Barcelona, primera pedra de l’organització internacional pel dret a l’habitatge


Ens hem acostumat als macroesdeveniments d’especuladors com ara The District, on la patronal immobiliària s’organitza per augmentar la rendibilitat i transformar les nostres ciutats en un negoci buit de vida. Aquest congrés va ser un moment històric en tant que ens va permetre teixir vincles entre sindicats de llogateres d’arreu el món així com posar la primera pedra per construir la Internacional Llogatera, una organització que permetrà no només compartir coneixement sinó també impulsar estratègies conjuntes i descentralitzades en defensa de l’habitatge.

La Declaració de Barcelona va ser signada per totes les organitzacions participants i amb ella, es comprometen a lluitar conjunta i coordinadament per seguir desenvolupant estratègies que frenin la mercantilització immobiliària i defensin el dret a l’habitatge.

Al Congrés Internacional van participar acadèmics de renom internacional, com ara la Marianne Maeckelbergh que posa el coneixement al servei dels activistes, o el Carlos Delclós, del Property and Democratic Citizenship Project, que defensa la necessitat de teoritzar el rol de la propietat a les democràcies modernes. Però el gruix del coneixement va esdevenir de l’experiència dels organitzadors sindicals, activistes d’arreu el món que impulsen sindicats de llogateres.

En el context català i espanyol, el sindicalisme d’habitatge és relativament recent i es comença a construir després de l’esclat de la bombolla immobiliària al 2008. La realitat en altres països, però, és que el sindicalisme llogater té un recorregut històric i un reconeixement molt més ampli i s’ha demostrat com l’única manera de revertir les relacions de desigualtat que es generen entre qui compta amb un habitatge de propietat i qui no és a través d’organitzacions estables com sindicats, tal com passa en les relacions laborals.

Gràcies a aquesta trobada, sindicats com els catalans, amb menys trajectòria i experiència, hem pogut adquirir coneixements al voltant d’eines sindicals com la vaga de lloguers, una pràctica molt estesa als Estats Units, per exemple, la negociació col·lectiva, un concepte molt establert també en els països amb trajectòries sindicals més llargues.