És innegable que la millor manera de garantir el dret a l’habitatge és crear un parc social i assequible de lloguer, a l’altura de l’educació o la sanitat. No obstant això, la patronal immobiliària, els fons voltor i els economistes neoliberals sovint afirmen que aquesta és “l’única mesura possible” si es volen baixar els preus. Asseguren que si hi hagués molta més oferta d’habitatge social i assequible, els preus del mercat baixarien. I per a defensar això, citen casos com el d’Holanda o Viena, al·legant que tenen un 40% d’habitatge social (i ignorant que també regulen els preus en el mercat privat, de múltiples maneres). Aquest plantejament és molt trampós, ja que a les ciutats on tenim majors problemes d’accés a l’habitatge és molt difícil afegir grans quantitats d’habitatges públics de manera il·limitada.
Però què passaria si donem per vàlida la hipòtesi que es pot augmentar l’habitatge social i assequible il·limitadament, i que aquesta és l’única manera de baixar els preus? Quant temps hauríem d’esperar?
Prenguem la dada del 40% d’habitatges socials. En l’estat espanyol, actualment això equivaldria a 5,33 Milions d’habitatges socials. Com que el Govern central ha anunciat que en aquesta legislatura sumarà 26.000 habitatges, no és difícil fer un càlcul de quant temps ens portaria aconseguir un sistema com el de Viena. Al ritme actual, trigaríem 820 anys a tenir un sistema d’habitatge social i assequible que representés el 40% sobre el total, com el que ja tenen Holanda o Àustria. Ho han sentit bé: prenent per bona la hipòtesi de la patronal immobiliària i els economistes liberals, hauríem d’esperar fins a l’any 2841 per a acostar-nos a un parc d’habitatge públic capaç, per si sol, de baixar els preus.
No hi ha dubte que cal ampliar el sistema d’habitatge social, però això no pot servir d’excusa i de parany per a no fer res més i condemnar-nos a una crisi d’habitatge permanent, durant segles. És necessari ampliar la despesa pública, sí, però això ha d’anar de la mà de mesures valentes que governin el mercat, com fan precisament aquells països amb els sistemes d’habitatge social robustos: regulant els preus del lloguer, amb contractes renovables automàticament, retornant el mig milió d’apartaments turístics al sistema residencial i donant funció social a l’habitatge buit, entre altres mesures.