L’acord de la Ley Vivienda, un punt de partida insuficient

Foto: Antonio Cansino

Fa un any vam aconseguir aprovar la primera regulació dels preus de lloguer de la democràcia: la Llei 11/2020, una norma vigent a Catalunya que empara a més de 5 milions de persones, que s’ha convertit en un referent europeu i que ha tingut efectes positius. Com han reconegut PSOE i UP, tot això ha motivat que aquesta llei hagi determinat les negociacions amb el Govern de l’Estat, que no ha tingut altra opció que acordar una regulació a escala estatal -entre altres mesures.

Dir-ho no és intranscendent: res del que està succeint s’entendria sense l’existència del Sindicat de Llogateres i Llogaters. Una organització que vam començar a construir a finals del 2016, i que des d’aleshores no ha deixat de modificar les regles de joc. Quan vam néixer, els fons voltor feien el que volien. Eren els anys de les reformes del PP (2012 i 2013), que permetien apujar els preus sense límit, expulsar la gent de la seva llar cada tres anys, no pagar impostos i privatitzar l’habitatge. Des de llavors, hem aconseguit estendre la durada dels lloguers, regular els preus, prohibir el robatori de fiances i fer que una part dels arrendadors paguin els honoraris de les immobiliàries, entre moltes altres coses.

Amb el nou acord del Govern espanyol, estem més a prop de fer un nou pas: blindar la regulació ja vigent a Catalunya i aconseguir que s’estengui a tot l’Estat. Ara bé, queda molt camí per recórrer. Fins que no tinguem un text legislatiu i que vagi més enllà del que s’ha acordat, no podrem cantar victòria.

Per tal de garantir l’eficàcia de la regulació de lloguers, i que aquesta sigui útil per abaixar els preus i protegir a milers de llars, el Govern espanyol hauria de prendre en consideració les següents propostes:

  1. A més d’estendre la regulació a altres territoris, és indispensable blindar la ja vigent a Catalunya, de la qual depenen milions de persones.
  2. L’aplicació de la regulació de preus hauria de ser automàtica en tots els municipis en què hi ha una situació de mercat tens, igual que s’aplica el salari mínim de forma global a tot el mercat laboral. Per tal de respectar l’autonomia local, s’hauria de permetre als municipis que puguin fer variacions, passat el primer any de regulació. Cal evitar desequilibris territorials en l’aplicació de la regulació, que generarien efectes indesitjats.
  3. La baixada dels preus inflats ha de ser obligatòria per al conjunt del mercat de lloguer, i no només per a les empreses amb més de 10 habitatges. En el cas de Barcelona, ​​on hi ha dades oficials, gairebé el 70% dels llogaters tindria difícil beneficiar-se d’una baixada. Per a la resta de municipis seria encara més gran la xifra de no beneficiaris. Com és possible que una entitat jurídica amb nou habitatges en propietat, en una àrea de mercat tens, no es vegi afectada per la baixada obligatòria? O com s’explica que una persona física amb 200 propietats tampoc es vegi afectada?
  4. L’acord retarda les baixades de preu obligatòries fins a 18 mesos posteriors a l’aprovació de la llei. Això no només suposa que aquestes reduccions es fixaran exclusivament per als grans propietaris, sinó que a més, l’aplicació obligatòria de l’índex de preus als nous contractes entrarà en vigor -com a molt aviat- d’aquí a dos anys. Desatenent, per tant, la necessitat que els preus de lloguer baixin urgentment, atès que entre 2013 i 2019 s’han duplicat.
  5. En el cas dels particulars amb menys de 10 habitatges, l’acord parla que les baixades de preus siguin voluntàries, a canvi d’una bonificació fiscal del 90%. Això implicaria una descàrrega del conjunt de la societat a les llars amb ingressos més alts, i no està clar que ajudi a baixar preus. Els nostres càlculs apunten que els beneficis fiscals com a condició per abaixar un 10% el lloguer resultaria rendible per als arrendadors que perceben ingressos per rendes de contractes de lloguer superiors a 3.000 €.

En definitiva, aquest acord suposa un punt de partida per avançar en mesures més garantistes, però és insuficient. I no només pel que fa a regulació de preus. Cal recordar que sobre la taula hi ha diversos reptes que ens posarien a l’altura del nostre entorn europeu. En aquest sentit, dues mesures molt clares i indefugibles: 1) establir contractes renovables automàticament, llevat que l’arrendatari cometi en una falta greu o que l’arrendador necessiti recuperar l’habitatge per a ús propi (o d’un familiar); 2) els honoraris de les immobiliàries han d’anar a càrrec dels arrendadors, que són els que demanen la comercialització l’habitatge i per a qui treballen.

En els dies que vindran ens juguem que aquestes i altres qüestions entrin en la llei. En aquest sentit, cal recordar que la setmana passada la societat civil organitzada presentem, al costat de 9 partits (UP, ERC, Junts per Catalunya, Bildu, CUP, Més País, Nova Canàries, Compromís, BNG) una proposta de Llei de garantia del dret a l’habitatge digne i adequat. No tenim cap dubte que aquests partits defensaran les línies que van ser plantejades perquè siguin recollides en el nou text legislatiu.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.
Política de cookies

Tanca