Avui s’ha fet públic un acord de Pressupostos Generals de l’Estat que inclou un capítol sobre polítiques d’habitatge. Amb motiu d’això, des dels Sindicats de Llogaters i Llogateres de Madrid i Barcelona fem públic el present comunicat.
En primer lloc, fem notar que la inclusió d’acords concrets en matèria d’habitatge és sens dubte producte de la lluita dels moviments pel dret a l’habitatge, com la PAH, en els últims anys, ja des de l’esclat de l’anterior bombolla immobiliària, i producte també de l’aparició en l’últim any i mig dels Sindicats de Llogaters i Llogateres a diverses ciutats de l’Estat. En aquest període, a més de mobilitzar-nos a peu de carrer per fer front a l’emergència habitacional, hem traslladat a l’opinió pública i als responsables polítics les reivindicacions dels nostres col·lectius i de la ciutadania en general per fer del lloguer una forma de tinença digna, assequible i estable. En aquest sentit, ens felicitem que el document avui publicat plantegi la qüestió de la regulació del mercat de lloguer i doni centralitat a les polítiques d’habitatge de cara a aconseguir un acord pressupostari.
No obstant això, en quina mesura l’acordat respon a les nostres demandes? Serveix per punxar la nova bombolla immobiliària i resoldre la crisi del lloguer i del sistema d’habitatge? La resposta és negativa, en gran mesura perquè no modifica substancialment els privilegis de la part més forta en la relació d’arrendament, ni eradica la possibilitat de seguir fent de l’habitatge un objecte d’especulació. Coses que sí s’aconseguirien amb l’aprovació de la Llei d’Habitatge presentada al Congrés per la PAH i admesa a tràmit aquest setembre passat, així com amb l’aplicació de propostes que fem des dels Sindicats de Llogaters i Llogateres. La proposta avui presentada pot tenir, així, l’efecte pervers de tancar en fals el problema del lloguer i el conflicte generat sense emprendre una transformació profunda del model immobiliari espanyol ni avançar en la desmercantilización de l’habitatge per reconèixer-la com un dret a l’altura de, per exemple, l’educació o la sanitat.
En relació a la durada dels contractes, l’acord estableix una durada de 5 anys més 3 de pròrroga quan el propietari sigui persona física, i de 7+3 quan es tracti de persona jurídica. Això implica poc més que retornar a la situació de la LAU de 1994. La principal deficiència d’aquella llei era la inestabilitat de la situacióllogaters i llogateres cada vegada que acabava un període contractual. La proposta dels Sindicats, per contra, se centra en la importància de definir unes condicions de renovació garantistes amb la part arrendatària, amb la finalitat de desincentivar la rotació d’inquilins i acabar amb les expulsions injustificades, que no responen més que a dinàmiques especulatives. Considerem que, tret que el propietari necessiti l’habitatge per a ús personal o familiar, i mentre es compleixin les obligacions contractuals, no hi ha cap raó per expulsar al llogater, excepte motius especulatius. La nova reforma segueix permetent la rotació amb l’expectativa d’imposar pujades abusives, de manera que no resol la problemàtica dels “desnonaments invisibles”.
Un altre aspecte de l’acord és el referit al control de preus, una reivindicació inclosa a les demandes dels Sindicats, inspirada en moltes experiències internacionals, que per primera vegada es contempla al nostre país. La possibilitat que els Ajuntaments i les CCAA puguin regular i limitar les pujades abusives del preu del lloguer en determinades zones es resultat de la lluita i les revindicacions ciutadanes. Amb pujades dels lloguers d’un 40% i 50% a Madrid i Barcelona en els últims anys, és fonamental elaborar una política d’habitatge que reguli els preus per vincular-los a la realitat econòmica de les famílies i del país. No té cap sentit allargar els contractes de lloguer, si els nous contractes reflectiran les pujades abusives dels darrers anys sense guardar cap proporcionalitat amb uns ingressos familiars cada vegada més precaris. Es tracta d’una tendència que és imperatiu revertir, i no només frenar. No obstant això, el control de preus plantejat a l’acord d’avui no resulta útil per assolir aquesta fita, atès que l’índex “objectiu” en el qual estaria basat es limitaria a reflectir, i eventualment a justificar, els preus de mercat actuals, de caràcter abusiu, i no tindria en compte la situació socioeconòmica de les famílies. A més, la seva eventual implementació, “temporal i excepcional”, resulta molt incerta, doncs depend de la decisió de diverses administracions. En definitiva, es tracta d’una mesura plantejada de manera timorata —donant per bé el fals argument de les possibles repercussions sobre l’oferta—, que arribaria tard i es quedaria curta per revertir l’alça de preus.
A més del que s’ha dit, a l’acord trobem a faltar mesures concretes en tres sentits més:
- L’eliminació de la figura de les SOCIMIs, vehicles d’especulació immobiliària al mercat del lloguer, que gaudeixen d’una fiscalitat privilegiada i que en l’actualitat constitueixen, juntament amb els fons voltor, la punta de llança de l’especulació en aquest terreny. L’acord ni tan sols modifica substancialment els incentius perquè aquestes societats prossegueixin la seva funció especulativa.
- La mobilització dels habitatges buits: en relació amb aquestes, es parla únicament de la seva “detecció i diagnòstic”, sense concretar mesures que agilitin la seva incorporació, mitjançant la imposició de sancions o l’expropiació del seu usdefruit, al parc d’habitatge de lloguer assequible. Unes mesures ja previstes en diverses legislacions autonòmiques, que no obstant això estan veient-se incomplides de manera sistemàtica per falta de desenvolupament normatiu. Amb un terç dels habitatges buits de tota Europa al nostre país, és urgent que es regulin aquestes situacions i es garanteixi que els habitatges buits compleixin una funció social.
- L’acord tampoc es contempla la paralització dels desnonaments, que, amb una xifra diària de 115 llançaments d’immobles de lloguer, constitueixen una vulneració de drets flagrant, sobre la qual Espanya està desoint els mandats repetits de l’ONU i de diversos tribunals internacionals.
Finalment, l’augment del pressupost per a habitatge (aconseguir entre l’1 i l’1,5% del PIB en 10 anys) és excessivament gradual a més d’insuficient, la qual cosa posa en perill la seva implementació real, molt especialment en un context d’incertesa sobre la continuïtat del Govern.
En definitiva, volem recordar que, mentre no s’aprovin mesures realment efectives per tallar la present crisi de l’habitatge, segueix transcorrent un temps preciós en el qual es perpetua un sofriment social i una vulneració dels Drets Humans inacceptable. Per la nostra banda, els Sindicats de Inquilinase Inquilinosnos comprometem a seguir lluitant no només pel compliment dels acords avui anunciats, que constitueixen un petit avanç, sinó també per mesures més valentes contra l’abús immobiliari i per la desmercantilización de l’habitatge.
Avui més que mai, #NosQuedamos #EnsQuedem!