Per: Tanner Howard
El passat mes de març, els votants i activistes de Chicago es van movilitzar en contra de la prohibició de regular els lloguers a Illinois, un primer pas per frenar la crisi d’habitatge assequible a la ciutat.
El passat 20 de març, els ciutadans de nou districtes de Chicago es van trobar amb una senzilla pregunta al final de la seva papereta: «Hauria de derogar l’estat la prohibició de regular els lloguers?».
Una pregunta tan simple no permet veure la intensa quantitat d’organització que ha impulsat als activistes pel dret a l’habitatge i ha canviat el debat sobre els problemes de l’habitatge a Chicago.
Després de més d’un any de lluita perquè la pregunta entrés a la papereta, el resultat expressa la frustració que molta gent sent davant dels preus de l’habitatge a Chicago: el 75 per cent dels votants han donat suport a la mesura.
Ha estat una victòria important, construïda amb milers d’hores de trucades telefòniques a càrrec de voluntaris, campanyes porta a porta i recollida de firmes. Tot i que la regulació dels lloguers encara és il·legal a la ciutat, els activistes han canviat els termes del debat i han establert les bases de futures lluites a favor d’un habitatge just a les seves comunitats.
Hora d’acabar amb la prohibició
La mesura ha sorgit gràcies a la coalició Lift the Ban, un conjunt de vint associacions de veïns i grups a favor d’un habitatge just d’abast ciutadà que van col·laborar perquè la pregunta arribés a la papereta i tingués èxit. La coalició va reunir a moltes associacions de veïns de comunitats fortament afectades per les expulsions.
Albany Park, per exemple, és un barri de la zona nord-oest de la ciutat, un dels més assequibles i ètnicament diversos: a les seves escoles públiques es parlen dotzenes d’idiomes. En aquests últims anys, Albany Park ha vist com els preus es disparaven. Al centre d’aquests canvis està la promotora Ron Abrams: la seva empresa Silver Properties ara té més de quinze edificis al barri. La promotora ha enviat repetidament avisos de desnonament de trenta dies a edificis sencers, sovint en ple hivern, i ha fet fora a famílies d’immigrants sense papers mentre duplicaven el preu del lloguer als nous inquilins.
En aquest barri, activistes implicats a 33rd Ward Working Families i els Democratic Socialists of America (DSA) han col·laborat per anar porta per porta, fer bustiades i informar als seus veïns del que estava passant. (Transparència total: sóc membre dels DSA.) Mentre anava demanant vots vaig parlar amb molta gent que havia donat suport a la regulació dels lloguers perquè havia vist de primera mà què passava quan els propietaris tenien massa poder.
A Chicago els lloguers no estan tant alts com a Nova York o Los Ángeles, però s’estan tornant cada cop menys assequibles. Segons un informe de la Universitat de Depaul, la xxx d’assequibilitat entre els que busquen un habitatge assequible i el nombre d’unitats disponibles s’ha disparat des de 2007: més d’una de cada tres famílies busca un lloguer assequible sense trobar-lo.
Això ha deixat a més ciutadans en situació de «sobrecàrrega de lloguer» o «sobrecàrrega severa de lloguer», que significa que s’estan gastant més del 30 o del 50 per cent dels seus ingressos en el lloguer, respectivament. Aquestes dificultats són més agudes en comunitats amb ingressos baixos del sud de la ciutat, una tendència que no ha fet més que exacerbar-se amb l’anunci de la biblioteca presidencial Obama al barri de Jackson Park. Allà, els activistes estan qüestionant la negativa d’Obama a promulgar un «Acord de Beneficis Comunitaris» [Community Benefit Agreement] amb el que es contractaria a residents locals i es treballaria per a reduïr les conseqüències de la gentrificació. Amb la quantitat de registres censals rics quadruplicant-se a la ciutat des de 1970, Chicago ara ocupa el vuitè lloc en desigualtat d’ingressos als EE. UU., creant una divisió cada cop més profunda que s’estén pel paisatge segregat de la ciutat.
Per desgràcia pels habitants de Chicago, promulgar la regulació dels lloguers no és tant simple com que s’aprovi en l’àmbit de la ciutat o del comtat. Lift the Ban va prendre el seu nom d’una prohibició del control dels lloguers d’abast estatal promulgada el 1997, producte d’una ofensiva del Consell Executiu Legislatiu Nord-americà [American Legislative Executive Council] (ALEC) per impedir la regulació dels lloguers als estats de tot el país. La votació del mes passat no va ser vinculant, però el seu gran èxit és una senyal de que els temps estan canviant.
Tàctiques
Mentre es preparava la votació, Lift the Ban va emprar diferents tàctiques a fi de dissipar els mites sobre la regulació de lloguers, informar als votants i fomentar el suport de les bases. D’entrada, perquè la pregunta arribés a la papereta, la coalició va haver de reunir prop de 3.800 firmes dels votants de la zona. Van fer servir aquesta participació per crear contactes inicials als que es podria tornar els mesos següents.
El passat mes d’octubre, la coalició va rebre a advocats d’Oakland i Nova York, dos ciutats amb legislació vigent sobre regulació de lloguers, per qüestionar la idea de que les regulacions podrien causar desinversió. Davant d’una audiència de dues-centes persones, van desacreditar els arguments contra el control de lloguers i van ajudar als residents a aprendre sobre la llei. També hi va haver testimonis impactants de gent de tota la ciutat que està patint els desplaçaments.
Jawanza Malone, de Lift the Ban, representant de l’associació de veïns de Kenwood-Oakland, va dur aquestes idees a la televisió en horari de màxima audiència per debatre en directe amb un lobbista immobiliari al programa local de la PBS Chicago Tonight. Va centrar els seus comentaris en les conseqüències palpables dels lloguers descontrolats. «Hi ha una senyora de 84 anys que viu al barri a la que van duplicar el preu del lloguer quan un fons voltor de Nova Jersey va comprar el seu edifici», va dir als espectadors. «Realment hi ha alguna cosa que no funciona quan un de cada dos llogaters d’aquesta ciutat està pagant més del que es pot permetre, i hauríem de ser capaços de fer alguna cosa al respecte».
El gener, els manifestants van ocupar el James P. Thompson Center, un edifici del govern estatal, i es van tombar sobre mantes i sacs de dormir. «On anirem si no tenim on viure?», van preguntar als funcionaris de l’estat d’Illinois, que miraven des dels balcons de l’edifici de dalt.
El març, a la recta final de la campanya, diferents associacions van movilitzar a les seves respectives comunitats amb un intens sondeig. A Pilsen, d’on al menys deu mil residents amb baixos ingressos han estat expulsats els últims anys, la meitat d’ells desnonats, activistes bilingües van movilitzar una comunitat principalment llatina. Gràcies a l’esforç de centenars de voluntaris, la campanya va entrar a la votació del 20 de març amb un gran ímpetu, una energia que esperem que continuï creixent a mesura que els activistes pressionin als funcionaris electes perquè actuin.
Movent fitxa
Fins i tot abans de conèixer els resultats, la campanya ja havia transformat el debat a escala estatal. Dos candidats demòcrates a governador, inclòs el que va acabar sent-ho, J. B. Pritzker, van donar suport a la regulació dels lloguers a escala estatal. Si el multimilionari Pritzker –que ara s’enfronta al també multimilionari i actual governador republicà Bruce Rauner– manté aquesta promesa és una incògnita. Tot i així, és una senyal esperançadora que els polítics percebin el descontent que s’està gestant a la nostra ciutat.
El major defensor de la regulació dels lloguers en l’àmbit estatal ha estat el representant d’Illinois Will Guzzardi, que representa a barris gentrificats com Logan Square, al nord-oest de la ciutat. El seu projecte de llei, proposat per primera vegada l’hivern passat, respon directament a la pregunta formulada als votants el març, declarant a les clares: «Es deroga la llei d’opció preferent sobre la regulació dels lloguers». Tot i que Guzzardi encara ha de reintroduïr el projecte de llei durant la sessió legislativa de 2018, els activistes en el tema de l’habitatge ja estan buscant mesures addicionals per frenar la gentrificació i donar una major protecció als llogaters. Una ordenança de desnonament per causa justificada, per exemple, impediria que els propietaris desnonessin als llogaters sense un motiu legítim, inclosos els que busquen atraure a llogaters amb més poder adquisitiu. Combinada amb la regulació del lloguer, canviaria les regles del joc de l’habitatge a Chicago.
El terreny per aconseguir la regulació dels lloguers a Illinois segueix sent difícil, però la votació ha donat als activistes la confiança de saber que estan al camí correcte. Tot i que les demandes socialistes d’habitatge, com desmercantilitzar-lo, encara no estan a l’abast, la forma en que aquesta campanya ha unitat a comunitats dispars de la nostra extensa metròpoli dona esperança per pensar que és possible un habitatge just a Chicago.
Article original publicat a Jacobin Magazine a l’abril de 2018.