El meu nom és Laura. A mitjans de juny de 2012 vaig signar un contracte de lloguer de cinc anys, prorrogable a tres anys més. Les condicions eren les habituals abans de la darrera modificació de la Ley de Arrendamientos Urbanos, el 2013, i jo pagava 650 euros per un pis de 40 m2 al barri de Putget i Farró, molt a prop de la plaça Lesseps.
A finals del mes de maig de 2017, setmanes abans que acabés el primer termini de cinc anys, la propietària (una gran propietària, que disposa de 27 immobles) va voler incrementar cent euros el preu del lloguer via burofax. Com que no havia notificat la seva voluntat amb el mínim de trenta dies que estipula la llei, li vaig fer saber que no podia fer-ho. Va admetre que s’havia equivocat, em va apujar només l’IPC i em va dir que es posaria en contacte amb mi l’any següent. I, efectivament, quan va arribar el mes de març de 2018, vaig tornar a rebre un burofax en què em demanava el mateix increment del lloguer que l’any anterior.
Va ser llavors quan vaig decidir posar-me en contacte amb el Sindicat de Llogaters i Llogateres: no podia assumir la pujada que se’m demanava, així que em vaig afiliar i vaig demanar una assessoria jurídica per intentar trobar una sortida a la situació. Una sortida en la qual ja no confiava, però que es va obrir davant meu al parlar amb la Laura, una de les advocades del Sindicat: i és que, tot i que jo pensava que un cop acabat el primer termini de cinc anys la propietat podia incrementar el preu del lloguer cada anualitat, la llei (i el mateix contracte que jo vaig signar amb la propietària) disposa que les condicions durant la pròrroga han de ser les mateixes que els primers cinc anys si el contracte s’ha renovat automàticament, com va passar al juny de 2017 per falta d’un avís en termini.
En resum: la propietària no podia apujar-me el lloguer fins que acabés la pròrroga; només tenia dret a incrementar-me l’IPC. És per això que, per recomanació de la Laura, vaig enviar-li un burofax en què li ho exposava clarament, i, en veure que tenia la llei de la meva part, ella va acceptar-ho. Aquesta victòria amb la qual no comptava m’ha permès fer valdre un dret recollit a la llei que volia negar-se’m, el de quedar-me tres anys més a casa meva al mateix preu, però no només això: també m’ha fet ser conscient de la importància de conèixer un marc legal dissenyat deliberadament en contra dels llogaters i llogateres, tant per combatre’l, com per vetllar perquè no ens trepitgin els pocs drets que encara ens concedeix, i sobretot de la importància de negar-nos a assumir que no hi ha res que puguem fer contra els abusos, de deixar d’abaixar el cap i acceptar-los, d’organitzar-nos i prendre la iniciativa.