ERC i el PSC intentaran descafeïnar el nou Decret Llei que permet, per fi, reduir el número d’habitatges d’ús turístic
El passat mes de novembre la Generalitat va anunciar un Decret Llei que permetria, per fi, reduir el nombre d’habitatges d’ús turístic a Catalunya. En el seu moment, ja vam argumentar per què és important i urgent posar fi a la barra lliure de llicències que hi ha hagut fins ara.
Bàsicament, l’habitatge ha de servir perquè hi visqui gent. Sentim a parlar d’escassedat d’oferta, com si el que faltés fossin habitatges construïts. En canvi, el que tenim són 100.000 pisos desviats al mercat turístic (sense comptar tots els que operen il·legalment sense llicència). Deixar l’habitatge en mans del mercat suposa que la cerca del màxim benefici per part del negoci immobiliari i turístic passin per sobre de la garantia d’un dret bàsic.
Els pisos turístics, que s’ha multiplicat per 20 la darrera dècada, no es creen majoritàriament en nous habitatges, sinó que suposen un canvi de destí d’habitatges ja existents. Per tant, a més turístics, menys habitatges que poden ser el domicili habitual del veïnat.
A més de les conseqüències sobre l’habitatge, cal tenir en compte també el deteriorament de la convivència i les xarxes veïnals, del paisatge urbà, de la vida comunitària i d’uns espais i uns serveis públics saturats.
Amb aquest article, però, ens proposem explicar quines novetats aporta aquest Decret Llei, quines limitacions té i quins sabem que seran els intents per rebaixar-ne els efectes.
Com ha funcionat fins ara la regulació de pisos turístics?
L’allotjament turístic i, concretament, els habitatges d’ús turístics suposen una activitat econòmica regulada actualment pel Decret 75/2020 de turisme de Catalunya. Aquest decret estableix uns requisits mínims que ha de tenir l’allotjament, però són poc més que els que s’exigeixen per a la cèdula d’habitabilitat. És a dir, que qualsevol habitatge pot convertir-se fàcilment en un habitatge d’ús turístic. És per això que parlem de barra lliure: si els municipis no han regulat el contrari, les llicències es poden aconseguir amb facilitat i sense límits.
Alguns municipis (de fet, un 20% dels que es veuran afectats pel nou Decret Llei) ja han establert regulacions pròpies més o menys restrictives a l’hora d’atorgar noves llicències. Barcelona n’és un exemple clar: el número de llicències es va multiplicar per 15 entre 2009 i 2014, però es va congelar a partir d’aquest any. El problema, però és que les llicències són a perpetuïtat i són molt difícils de revertir. Si bé alguns municipis han pogut gairebé aturar l’atorgament de noves llicències, s’han congelat unes xifres que ja són altíssimes.
Què diu aquest nou decret?
El nou Decret Llei 3/2023, de 7 de novembre, de mesures urgents sobre el règim urbanístic dels habitatges d’ús turístic aporta una novetat substancial: utilitza l’ordenació urbanística per prioritzar les necessitats d’habitatge respecte el destí a l’activitat d’allotjament turístic.
En altres paraules, estableix que la destinació a l’ús turístic dels habitatge requereixi una llicència urbanística prèvia. AIxò passarà en 262 municipis: els 140 considerats com a àrea amb mercat d’habitatge tens i 122 més que estan en risc de trencar l’equilibri de l’entorn urbà per una alta concentració d’habitatges d’ús turístic.
Aquestes llicència urbanístiques no seran a perpetuïtat, sinó que tindran una durada de 5 anys. Passat aquest període, s’hauran de tornar a sol·licitar, revisar i prorrogar o retirar. S’acaba, per tant, amb les llicències per sempre. La llista de municipis on s’aplica aquest Decret Llei també es revisarà cada cinc anys.
I què passarà amb els pisos turístics que fins ara ja tenien llicència? Doncs que tenen, a partir d’ara, cinc anys per aconseguir aquesta nova llicència urbanística o bé hauran de cessar la seva activitat.
Aquestes noves llicències les hauran de donar els municipis a través del seu planejament urbanístic. Hauran de decidir quantes en poden donar, en funció de la suficiència del sòl destinat a habitatge habitual i permanent, però mai no podran superar els 10 habitatges d’ús turístics per cada 100 habitants. El límit, però, el poden establir per sota si ho volen i ho justifiquen.
En paraules més planeres: ara els ajuntaments han d’utilitzar el planejament urbanístic per establir quants pisos turístics hi pot haver al seu municipi (amb un màxim absolut de 10 per cada 100 habitants) i tindran la potestat de reduir el número actual d’aquí a 5 anys.
És una norma molt de mínims per diversos motius. D’una banda, perquè el límit de 10 pisos turístics per cada 100 habitants continua sent altíssim i caldrà que els ajuntaments apostin per proporcions molt més restrictives. D’altra banda, perquè el període de 5 anys que el Decret Llei deixa (i que s’entén com a indemnització per a les llicències que es retirin) farà que els efectes no siguin immediats.
A més, estem parlant només d’una part del problema. No oblidem que el lloguer de temporada segueix sent una escletxa perfecta perquè els multipropietaris que busquin el màxim benefici puguin esquivar la regulació de preus del lloguer i totes les garanties bàsiques.
Ara bé, de la mateixa manera cal apuntar dos avenços principals. En primer lloc, per primera vegada una norma posa un límit als municipis per equilibrar habitatge i allotjament turístic i no permet que sigui una barra lliure. En segon lloc, per primera cop els ajuntaments tenen una eina per reduir el número d’habitatge d’ús turístics i no només congelar-lo.
Si els municipis utilitzen al màxim o no aquestes eines dependrà, segurament, de les majories polítiques que hi hagi en cada ajuntament. Però també, de ben segur, de la mobilització del veïnat contra un turisme massiu que va en detriment del dret a l’habitatge i a la ciutat.
Però el voldran descafeïnar?
Per tal de convalidar el Decret Llei al Parlament de Catalunya, ERC no en tenia prou amb el suport de la CUP i En Comú Podem, de manera que va buscar els vots del PSC. Aquest partit, que va deixar en suspens el seu vot fins a última hora, va acabar signant un pacte in extremis per modificar el text. Tot i que diversos ajuntaments governats pel mateix PSC van demanar que la mesura tirés endavant, les pressions del lobby turístic sobre aquest partit van fer que el grup parlamentari estigui fent el possible per aigualir el text.
El Decret Llei original, tal com l’hem explicat, es va convalidar i està en vigor (contràriament al que han explicat alguns mitjans de comunicació). Però ERC i PSC van signar un pacte pel qual abans del 31 de març convertiran el Decret Llei en Llei, tornant-lo a passar pel Parlament, i hi faran algunes modificacions.
D’una banda, volen que la nova norma només s’apliqui als 140 municipis amb mercat residencial tens, però no als 262 que el text preveu. De l’altra, pretenen eliminar el límit de 10 HUT per cada 100 habitants, de manera que municipis com Salou, Palafrugell o Cambrils, que els superen amb escreix, podrien justificar que ja hi ha equilibri i deixar-hoc com estan. Si la mesura ja era de mínims, quedaria en poc més que paper mullat si li apliquessin aquesta modificació.
El fet, però, és que ERC i PSC no tenen majoria al Parlament per tirar endavant aquest pacte trampós. La CUP i En Comú Podem ja s’han compromès a no rebaixar el text original i Junts, per la seva banda, vol fer-hi una esmena a la totalitat per derogar-lo.
I ara què?
Els propers mesos els tímids però significatius avenços que suposa aquest Decret Llei poden estar en perill. Ja sabem que el lobby turístic defensarà els seus interessos. La pretesa plataforma d’afectats pel decret llei es va presentar com una agrupació de ciutadans particulars desvalguts, però no és altra cosa que un lobby d’empresaris d’un sector altament desregulat, amb un creixement enorme dels seus beneficis i greus conseqüències sobre les ciutats on operen.
Volen desmantellar les poques regulacions que els limiten. I això és especialment rellevant en un moment en què és a punt d’entrar en funcionament la regulació de preus del lloguer. Està clar que, si se’ls limita el benefici en una banda, se’l buscaran en una altra.
Davant, s’han de trobar plantant-los cara la ciutadania que pateix cada dia les conseqüències d’un mercat d’habitatge salvatge i d’un turisme que destrueix les nostres ciutats i viles. La batalla és, de nou, entre el negoci d’uns pocs que acumulen propietats i el dret a una llar i una comunitat per a la majoria.