“Tothom vol viure a Barcelona, és la llei de la Oferta i la Demanda. Puja la demanda (estrangers i persones que ho poden pagar) i pugen els preus. No hi ha res a fer.”
- El pes d’aquests llogaters d’alt poder adquisitiu és anecdòtic: la realitat és que en tres anys els preus han pujat un 24%, mentre que els salaris s’han estancat. De fet, s’ha duplicat la població de rentes baixes i mitges. Això vol dir que la gent que ja vivia de lloguer està patint un escanyament molt fort.
- Al mateix temps, hi ha milers de pisos buits (uns 430.000 només a Catalunya), molts d’ells en mans d’una banca rescatada amb diner públic, que es treuen del mercat per especular i fan pujar els preus artificialment.
- L’article 47 de la constitució diu que els poders públics han de garantir el dret a l’habitatge, “regulant l’ús del sòl d’acord amb l’interès general, per impedir l’especulació”. Si els poders públics no ho fan i defensen lleis il·legítimes, haurem d’organitzar-nos la ciutadania per garantir aquest dret, tal i com fan les persones que viuen de lloguer a bona part d’Europa.
- És imprescindible disposar d’un servei públic d’habitatge, igual del que gaudim per la salut, l’educació o les pensions.
“Barcelona és una ciutat global com París o Nova York: no es pot voler viure al centre. Es pot viure a qualsevol lloc de la AMB per preus assequibles i amb serveis.”
- La bombolla no és cosa només dels barris cèntrics, sinó que s’estén per tota la ciutat i per l’àrea metropolitana. També a les capitals catalanes. El problema de l’habitatge no és un problema de Barcelona, sinó que és un problema de país, global.
- Al conjunt de municipis de l’AMB han tingut un increment de les rendes de lloguer entre el 2015 i el 2016 de prop del 6%
- Barcelona té el 66% de lloguers de tota l’AMB, és adir els llogaters de Barcelona no hi cabem fora de la ciutat. No tenim on anar. L’AMB té un escenari per davant força fosc, va a remolc de BCN, no té prou oferta per a satisfer als expulsats de BCN
- En qualsevol cas, acceptarem aquest desplaçament massiu, que es faci fora de casa seva a la gent, que se la desarreli del seu barri, per la força, tot en nom del lucre i de l’especulació? Que es buidi la capital, la ciutat, de veïns i de gent, per satisfer els interessos privats de qui especulen amb l’habitatge?
- Viure a la ciutat on has nascut, es crescut i ho van fer els teus pares és un dret, sí. A quants kilòmetres has de viure d’ on treballes, d’on van a escola els teus fills, d’on viuen els teus pares a qui cuides o que cuiden de tu…? Quin tipus de ciutat volem? Una excloent, només per la gent de pas, o turistes? O una ciutat democràtica, inclusiva, de tots? Volem buidar les ciutats, el país, de la seva gent?
- De fet, hi ha moltes ciutats globals, com Brussel·les o Amsterdam, on hi ha molta més proporcionalitat entre els preus de l’habitatge i els ingressos de la gent, perquè hi ha unes administracions que garanteixen el dret a l’habitatge i eviten l’especulació.
“Hi ha bombolla?”
- Molts dels que neguen la bombolla són els que també negaven la bombolla que va esclatar el 2007, que ens van portar a una crisi i una fractura de la qual no ens hem recuperat.
- Les pujades no tenen fonament: no són per millores a l’habitatge sinó per espiral d’increment de preus al mercat.
- El que realment ha passat és que l’especulació, que es concentrava al mercat de la propietat, en aquests anys de crisi ha passat al mercat del lloguer.
“En un mercat lliure la oferta i la demanda es regulen soles, sense intervencions”
- Avui els qui decideixen els preus són en bona mesura els qui ahir estaven sent rescatats amb diners públics.
- L’estat porta 50 anys intervenint amb totes les seves armes per facilitar que la gent s’hipotequi i compri quan pugui, a força d’adquirir riscos com els que van portar a la terrible crisi en la qual estem. Per a això va ser fonamental estigmatitzar el lloguer amb totes les eines que tenien.
- La recent LAU del 2013 és una altra volta de rosca: intervencionisme de l’Estat en defensa dels interessos de propietaris i de la banca que es va quedar amb tants habitatges buits. Es va promoure, des d’una regulació injusta, que els propietaris poguessin exigir preus demencials als 3 anys o amenaçar als inquilins amb expulsar-los. l’Estat va intervenir per promoure l’espoli dels pocs estalvis i ingressos d’unes generacions molt colpejades per la crisi. 44.000 contractes només a Barcelona acabaven el 2018 gràcies a aquesta llei.
“Regular els preus destruirà el mercat. Regular els preus farà baixar l’oferta”
- No està demostrat que el control de preus disminueixi l’oferta. De fet, a Barcelona el que s’ha demostrat és que el descontrol absolut no ha augmentat l’oferta. A Madrid, segons un estudi realitzat per Arrenta, la demanda ha augmentat un 20% de mitja, mentre que la oferta ha baixat un 10% i el preu del lloguer s’ha disparat fins a arribar a una mitja superior al 15% en algunes zones.
- El control de preus s’ha aplicat recentment a París i Berlín, on hi havia bombolles similars, i ha tingut efectes beneficiosos immediats: a París, per exemple, van disminuir els preus del lloguer i es va alleugerir la pressió immobiliària sobre les llars.
- Parlar de regular els preus no vol dir que el propietari deixi de tenir rendibilitat: vol dir que els preus han de ser proporcionals als ingressos de la gent: un 30% de la renda com recomanen tots els organismes internacionals i no un 60% com a alguns barris de Barcelona.
- Tampoc ha de perquè disminuir la oferta. El petit propietari que lloga, el que no vol mai és tenir el pis sense llogar, perquè és quan més diners hi perd. Qui treu el pis del mercat no és un petit propietari, és algú que especula. Aleshores, el que ens hauríem de preguntar és si cal posar límits a que grans i mitjans propietaris puguin especular amb milers d’habitatges buits mentre hi ha milers de persones escanyades o expulsades del seu barri.
- Els Índexs de Referència han de tendir a limitar els preus a la baixa. I només funcionen si es dóna capacitat a l’Administració per poder actuar d’ofici, amb sancions per aquells que lloguin per sobre del peu de referència (n funció de zona, estat del pis, etcètera).
- En una situació d’emergència habitacional on s’està fent fora a la gent de la seva casa i del seu barri, regular el preus és una mesura urgent.
Augment de la duració dels contractes. “La LAU 2013 és molt bona: la durada de tres anys és bona perquè hi hagi moviment al mercat, dóna seguretat, es renoven els habitatges del centre…”
- Sens dubte per als propietaris és molt bo. La propietat ha aconseguit desregular al màxim i reduir els drets al mínim. Per als inquilins, és una font d’enorme inestabilitat, d’inseguretat.
- El 2013 vam passar de tenir una LAU dolenta pels drets dels llogaters, a una llei subsidiària de la banca, que s’havia quedat amb molts habitatges i no sabia q fer-ne. L’any 2013 la banca acumula molts habitatges provinents d’execucions hipotecaries que són invendibles ja que hi ha una important crisi de crèdit internacional que impossibilita donar noves hipoteques. Per treure l’estoc d’habitatges el Govern de l’Estat i la banca acorden activar dos mecanismes que socialitzen les pèrdues:
- La primera és crear la SAREB, societat pública que capitalitzarà bona part del pitjor sòl i habitatges situats en zones que es preveu que ni a curt ni a mig termini tornaran a tenir demanda solvent.
- La segona és modificar l’actual regulació del lloguer, i precaritzar-la encara més pels llogaters. Es tracta de crear un nou espai legal que amb l’excusa de la “flexibilització” únicament vol disminuir els ja minsos drets dels arrendataris perquè sigui un producte més segur pels inversors. Així la banca pot treure’s de sobre aquests actius pensats per la compravenda entre particulars i que en aquell moment eren invendibles. És a dir per les pèrdues de la banca la resposta va ser retallar-nos els drets de llogaters.
Exemples d’això en el nou articulat de la LAU:
- Si el propietari ven l’habitatge i està llogat, el nou propietari pot extingir el lloguer (a no ser que el llogater hagi registrat el seu contracte de lloguer val registre de la propietat. Amb l’antiga LAU en cas de compravenda el contracte es subrogava.
- El llogater pot renunciar per contracte al dret de compra preferent de l’habitatge llogat en cas de compravenda. Amb la LAU 94 aquest dret era irrenunciable.
- Vam passar de contractes de 5+3 anys a 3+1 any.
- Al contrari que la LAU 94, l’actualització de rendes es poden fer per índex diferent a l’IPC.
- Es crea u registre de llogaters morosos (al marge de les raons de impagaments). Molts llogaters poden quedar estigmatitzats per causa de la seva precària economia.
- S’agilitzen els procediments de desnonament per impagament.
- A tot això es va sumar altres regulacions estatals favorables als inversors com donar permís de residència als compradors de fora de la UE, i sobretot una regulació fiscal molt favorable a les SOCIMIs (Sociedades Anónimas Cotizadas de Inversión en el Mercado Inmobiliario). Així per exemple aquestes darreres durant el 2015 van ser les responsables del 40% de les compres de sol i habitatges a l’Estat. Gràcies a la reforma legal que va fer el govern l’any 2012, les SOCIMIs no només compren habitatge per llogar-lo a preus desorbitats, sinó que a més compten amb un munt de privilegis fiscals: entre d’altres, no paguen impost de societats.
- La mobilitat en el mercat de lloguer, la rotació alta d’inquilins, afavoreix sobretot els intermediaris, que es lucren per cada transacció, i perjudica les possibilitats dels inquilins de desenvolupar els seus projectes de vida en un barri o localitat. La qual cosa amenaça també la convivència local. El “moviment al mercat” només respon doncs a l’interès de la part forta en la relació de lloguer.
“El lloguer, cosa de joves, cosa temporal”
- A Barcelona més de mig milió de persones, 200.000 famílies, viuen de lloguer, i això inclou grups de totes les edats i condicions. Les persones que ens hem unit per crear aquest sindicat encarnem aquesta pluralitat.
- Un lloguer accessible i segur constitueix un recurs vital per a persones i col·lectius amb necessitats i aspiracions que no responen als condicionants de la tinença amb propietat. Això no només inclou els i les joves.
- A molts països europeus el lloguer és una opció desitjable i legítima més enllà dels moments vitals inicials o de transició. Volem que sigui així també en el nostre context perquè creiem fermament que la dignitat del lloguer contribueix a garantir el dret a l’habitatge a escala de tota la societat. El lloguer ha de ser una opció tan digna com la compra, no un pla B per quan no es pot accedir a la propietat. Cal equilibrar les proporcions de les diferents tinences.
- La precarietat del lloguer ha portat a classe treballadora a hipotecar-se. La precarietat laboral l’ha portar a convertir-se en llogatera. El Sindicat vol ser l’alternativa a la hipoteca.
Construcció d’habitatge, “L’única cosa que es pot fer és construir per generar més oferta, perquè en un mercat lliure els preus descendeixen amb l’oferta”
- No podem oblidar que la bombolla més greu de la història ens va demostrar que l’enorme oferta en cap cas feia disminuir els preus.
- Barcelona no té sòl per fer tot l’habitatge suposadament necessari per pressionar preus a la baixa.
- No només no solucionem el problema de l’espoli del lloguer, sinó que a més ho usem d’excusa per fomentar un altre “pelotazo” per als sospitosos habituals i no per a la ciutadania.
- La nova bombolla, sumada a la crisi hipotecària, està condemnant a milers i milers de persones i famílies a l’exclusió i misèria permanent, i això es concentra als barris perifèrics. A Barcelona hi ha 9 desnonaments diaris,. Pràcticament tots són ja per impagament de lloguer. Mentrestant, a Catalunya hi ha 440.000 habitatges buits (dada de 2011), moltes d’elles en mans d’una banca que va ser rescatada amb els diners de tots els ciutadans.
Aquests pisos haurien de posar-se tots en lloguer social per acostar-se al 15% d’habitatge públic per municipi que dicta la llei de la Generalitat de 2007 i que ara està en un ridícul 1.5%, a 13 punts de la mitjana europea. Caldria mobilitzar tot el parc d’habitatge buit a Catalunya, que s’estima en centenars de milers d’habitatges. Almenys unes 230.000 per cobrir necessitats habitacionals.
“Els propietaris pateixen destrosses i impagaments”
- Cal equilibrar drets i obligacions. Si es produeixen impagaments o destrosses ja hi ha una llei que les castiga.
- El problema central és que la llei permet que el dret a l’habitatge dels llogaters es vulneri sistemàticament: inassequible, inestable, en males condicions.
- Els llogaters hem de demostrar que som responsables de mil maneres per tal d’accedir a un pis. Però què hi ha de la responsabilitat social dels propietaris en vers la comunitat que és la ciutat, el país?
- L’habitatge ha de tenir funció social, és un bé de primera necessitat, que s’ha de preservar de l’especulació.
- Tenir menys recursos econòmics no vol dir ser un inquilí irresponsable. Pujar preus no es justifica per aquest argument. Això seria criminalitzar les classes populars.
“Esteu d’acord amb que una persona que li ocupen una primera o segona propietat tingui tants problemes legals per poder fer fora els ocupes?”
- La gran majoria dels llogaters que impaguin ho fan per imperatiu de les circumstàncies: situacions d’atur, de pobresa, etc. No és plat de bon gust veure com perilla la teva permanència a casa teva. Per aquest motiu la immensa majoria de llogaters fan tot el possible per complir amb la seva obligació de pagar el lloguer, inclús quan aquest és abusiu. O bé busquen una alternativa quan preveuen que no podran pagar en el futur immediat: això porta als desplaçaments forçosos que resulten invisibles perquè no s’arriba al desnonament.
- Els mitjans emfatitzen la imatge del petit propietari que tem per el seu habitatge buit. Però quin percentatge real hi ha de cases en mans de famílies i petits propietaris? Quina part està en mans de rendistes i inversors? Denunciem que les administracions oculten deliberadament quina és la distribució de la propietat.
- El parc d’habitatges en mans de bancs ha augmentat molt amb les execucions hipotecàries. Cal prioritzar l’ús social a aquest parc mitjançant mesures reguladores.
- L’augment del nombre d’ocupacions de pisos és fruit de la manca d’alternatives amb què es troben moltes famílies. És per això que reclamem amb urgència l’ampliació del parc d’habitatge social de lloguer.
- Que les economies domèstiques depenguin de l’ingrés d’un lloguer per poder sostenir-se és símptoma de problemes socials d’un altre abast: pensions baixes, atur, quotes hipotecàries insostenibles… Cal que l’administració pública hi doni respostes en comptes de continuar “privatitzant el benestar”.
- En general, els petits propietaris, per exemple les persones que tenen el pis on viuen i un altre llogat, o bé son llogaters d’un pis i en tenen un altre on actuen com a llogadors, prefereixen tenir un llogater estable i que pugui pagar, més que no pas maximitzar el benefici amb un lloguer alt que provoqui molta rotació de llogaters i períodes on el pis està desocupat. Aquesta rotació només interessa als intermediaris.
“Diuen els APIS i la Cambra Propietat que feu por. Per què?”
- El que fa por és que et quedin uns mesos de lloguer i et demanin el doble del que pagaves, obligant-te a marxar, amb tot el que això suposa. Per no parlar de les persones que directament no poden pagar un lloguer i queden literalment al carrer.
- Nosaltres defensem el que diu la constitució: que els poders públics han de regular el sòl per garantir el dret a l’habitatge i evitar l’especulació.
- És normal que en qualsevol àmbit de la vida la gent s’organitzi, passa amb qualsevol col·lectiu laboral, i sempre ha passat en l’àmbit de l’habitatge.
- El problema és que fins ara només estava organitzada una part. Ara ha arribat l’hora que els llogaters també ens organitzem. La reacció dels APIS i de la Cambra de la Propietat ens dona la raó i ens demostra que cal un contrapès als seus interessos.
- Simplement volem normalitzar la situació, emmirallant-nos en societats com l’alemanya on fa molt anys que les persones que viuen de lloguer tenen organitzacions que defensen els seus drets.
Els nostres objectius
- Parlem de lloguers justos. Això vol dir lloguers assequibles, proporcionals als ingressos de la gent. I per això reivindiquem que es regulin els preus.
- Vol dir lloguers estables i de llarga durada, que permetin fer projectes de vida . Per això reivindiquem que es derogui l’actual llei d’arrendaments.
- També exigim que es compleixi el que diu la Llei Catalana d’Habitatge (2007): una ciutat com Barcelona hauria de tenir un parc d’habitatge públic equivalent al 15% de tot l’habitatge. I no passem de l’1,5%.
- Davant de lleis il·legítimes, volem ser milers per protegir-nos, amb serveis jurídics, però també construint una força col·lectiva que ens permeti garantir aquests drets.
- Els Deu Punts del Sindicat són demandes de mínims al voltant de les quals volem construir una lluita massiva capaç de guanyar victòries tant a nivell local com a nivell global.
