La ciutadania agafem novament les regnes per una autèntica Ley Vivienda

La Ley del Derecho a la Vivienda que s’està preparant des del Govern de l’Estat continua sent un mal servei a la ciutadania i nou tracte de privilegi als especuladors. Per això, les organitzacions socials de la Iniciativa Ley Vivienda estem elaborant la Ley del Derecho a la Vivienda que la gent realment necessita.

Avui 16 de juny, fem públic que, abans de l’estiu, pretenem registrar al Congrés dels Diputats una autèntica Ley del Derecho a la Vivienda, amb la intenció d’agafar les regnes del nostre futur. Cal garantir, per fi, el dret a l’habitatge al nostre país i posar límit a l’especulació salvatge que ha destrossat tantes vides.

Per al Govern, garantir el Dret a l’Habitatge ha deixat de ser prioritari. Insensible a les llacunes de les mesures de protecció que han permès, fins i tot en pandèmia, continua havent-hi desnonaments. No podem esperar més: per això, aquest gir que esperem poder fer realitat amb el suport dels grups parlamentaris que han donat el seu suport a la Iniciativa des dels seus inicis.

El problema amb l’habitatge ja dura massa, des de l’esclat de l’estafa hipotecària del 2008, sense una voluntat política clara per a resoldre’l. La pandèmia està accentuant encara més l’emergència residencial, sent cada vegada major i amb una previsió aterridora dels pròxims mesos.

Només cal veure les últimes dades sobre els desnonaments durant el primer trimestre del 2021 per comprendre la magnitud de l’emergència residencial arrelada a Espanya: 10.961 famílies han estat expulsades de les seves cases entre gener i març d’enguany per no poder pagar el seu lloguer o hipoteca. Aquesta xifra creixerà exponencialment quan el 9 d’agost finalitzi la moratòria actual que està posposant molts dels desnonaments. Sense oblidar l’augment de les execucions hipotecàries en l’últim any, empenyent a les famílies a agafar-se a una moratòria, que només és efectiva quan ja han perdut la seva casa.

El resultat de dècades de polítiques que neguen el Dret a l’habitatge, en lloc de garantir-lo, es tradueix també en una joventut sense possibilitat d’emancipar-se, i una classe treballadora a la qual li resulta impossible accedir a una llar per poder continuar construint projectes de vida. El sensellarisme es cronifica, amb un nombre creixent de pensionistes i persones grans expulsades del mercat laboral, llançades al carrer o a habitacles en condicions indignes.

No es pot presumir de ser un Govern progressista alhora que es tanca la porta a les negociacions i a parlar amb les organitzacions civils, que ens hem tornat expertes en el tema a força de sofrir-lo. La falta d’interlocució, no podem més que interpretar-la com una falta d’intenció absoluta a elaborar la llei que la gent necessita i no la que demanen els bancs, els fons voltor, les patronals o les immobiliàries.

En aquest sentit, encara és més greu que, després de diversos mesos de retard en l’aprovació de la Ley Vivienda, i sense notícies de nous avanços, el Govern de PSOE i Podem amenaci amb impugnar la Llei 11/2020 de Regulació de preus a Catalunya, i arrabassar-li a la societat catalana un dels pocs marcs legals que protegeixen el seu dret a l’habitatge.

Perquè no podem esperar més a tenir una legislació, que com a mínim contempli els següents apartats:

  1. La llei ha de garantir el dret a un habitatge digne, assequible, accessible i adequat com a dret subjectiu, garantint que aquesta protecció sigui efectiva i evitant que cap persona pateixi situació de sensellarisme.
  2. Stop desnonaments de persones vulnerables sense alternativa d’habitatge digne i adequat, així com l’obligació de lloguer social estable per als grans tenidors; i en la resta de casos, reallotjament digne i adequat a càrrec dels poders públics.
  3. Assegurar i ampliar el parc públic de lloguer social, com a mínim a un 20% del conjunt d’habitatges en vint anys, plantant cara a l’emergència habitacional de forma prioritària.
  4. Regulació estatal de lloguers a preus adequats als salaris de la població en cada zona del territori. Modificació de la Llei d’arrendaments urbans per donar protecció i estabilitat a les llogateres i llogaters del conjunt del país.
  5. Garantir els subministraments bàsics d’aigua, llum, gas i accés a les telecomunicacions per evitar la bretxa digital, com a part d’un habitatge digne.
  6. Garantir una segona oportunitat efectiva per a les llars amb deutes hipotecaris i desenvolupar mesures contra el sobreendeutament i els abusos financers i immobiliaris.
  7. Ampliació pressupostària per a habitatge social i polítiques socials d’habitatge fins a arribar a la mitjana europea de parc públic, destinant, com a mínim, el 2% del pressupost estatal. Assignació d’una part suficient dels fons europeus de recuperació a aquest objectiu.
  8. Participació activa de la població en tota la política d’habitatge i urbanisme.

Després de 42 anys de suposada democràcia, amb els nostres drets més fonamentals cada vegada més en perill, és imprescindible que la Ley del Derecho a la Vivienda incorpori aquestes demandes, blindi les legislacions autonòmiques i doni compliment a la Constitució i als dictàmens de les Nacions Unides i dels Tribunals Europeus.

Les nostres cases, la nostra llei!

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.
Política de cookies

Tanca