Després de mesos de mobilitzacions, el PSC s’ha vist obligat a admetre el que ja és un consens social: els pisos són per viure-hi, i no per especular. Avui, PSC i Comuns fan públic un pacte que presenten com una prohibició de les compres especulatives. Però siguem clars. La llei anunciada restringiria els supòsits sota els quals les empreses i grans tenidors poden comprar habitatge. Això podria frenar l’acumulació de pisos en poques mans i assegurar que aquests es destinen a viure-hi (en comptes de mantenir-los buits, fer-hi lloguer de temporada o instal·lar-hi colivings).
Ara bé: el text anunciat té limitacions serioses que poden ser forats perquè la llei no s’acabi aplicant i no aconsegueixi l’objectiu que té.
- La proposta no preveu cap mecanisme per evitar la pràctica especulativa més habitual: comprar edificis i revendre’ls al cap de poc a un preu més alt. Una pràctica coneguda com a flipping immobiliari i que sol implicar l’expulsió dels llogaters. Cal prohibir específicament aquesta pràctica.
- El text està descafeïnat respecte l’informe inicial i permet que els pisos solts es puguin comprar sense destinar-los a ús propi, sinó per a posar-los a lloguer (en un termini de 12 mesos), en cas que ho facin arrendadors amb menys de cinc propietats. La limitació ha de ser clara: només s’ha de poder comprar un pis si és per a viure-hi.
- Pel que fa als blocs, no s’apliquen garanties que donin estabilitat als llogaters i abaixin els preus. Si ha de ser realment una llei contra l’especulació, s’ha de garantir que si algú compra un bloc de pisos sencer on viuen llogaters se’ls faran contractes nous amb baixades de preu en aquell moment. Només així es pot evitar que la compra d’un bloc per part d’un fons no impliqui l’expulsió de qui hi viu.
- Deixa en mans de cada ajuntament decidir si aplicarà o no aquesta limitació, així com el control dels incompliments. Això vol dir que aplicar-ho a les zones amb mercat residencial tens s’haurien de fer noves planificacions urbanístiques a cada un dels 271 municipis declarats. En canvi, un pla director urbanístic impulsat des de la Generalitat podria aplicar aquesta limitació automàticament arreu. D’altra banda, ja hem vist fins ara com fins i tot els ajuntaments més grans com el de Barcelona no apliquen amb diligència el control de la normativa urbanística.
El que hem conegut avui és un pacte entre dos partits. Aquesta proposta de llei, però, encara no té majoria al Parlament per aprovar-se. Som a temps d’evitar una nova norma plena de forats. Necessitem una llei que es pugui aplicar, que no deixi escletxes i que acabi, d’una vegada per totes, amb l’especulació amb l’habitatge.