La vaga de lloguers: un dret conquistat pel moviment llogater de Nova York

Les vagues de lloguers formen part de la història que va convertir l’habitatge en un dret fonamental. Al llarg del segle XX, no han sigut poques les vegades que llogaters i llogateres han deixat de pagar als seus arrendadors per defensar el dret a l’habitatge digne. A Nova York, Glasgow, Buenos Aires, Barcelona i altres grans ciutats s’ha utilitzat la vaga de lloguers com a protesta pacífica en contra de l’especulació i dels abusos immobiliaris. En un moment de greu crisi d’habitatge com el present, cal recordar el llegat històric que ens deixen milers de llogaters i llogateres, els quals, organitzats en sindicats i associacions de veïns, van convertir una pràctica de desobediència civil en un dret social.

En el moviment llogater de Nova York trobem la història més documentada sobre la vaga de lloguers. Inspirades en les vagues realitzades pels sindicats laborals, els inquilins i inquilines s’organitzaven per a deixar de pagar col·lectivament les pujades de lloguer que demanaven els seus arrendadors. Des del barri de Lower East Side (el conegut barri jueu a Manhattan) al barri italià (Little Italy), fins a arribar a Brooklyn, el Bronx i Harlem: la vaga de lloguers es va generalitzar en els anys ’20 com el principal temor dels arrendadors i terratinents (els coneguts landlords en anglès). Davant l’amenaça de desnonament degut a pujades abusives del lloguer, milers de llogaters van organitzar els seus edificis i van constituir els primers sindicats de llogaters, amb l’objectiu de negociar amb els propietaris un lloguer just i unes condicions dignes.

Fins a finals dels anys ’20 la raó principal que justificava les vagues de lloguers van ser les pujades salvatges del preu del lloguer. Tal va ser el potencial de la mobilització i organització llogatera que el 1920, per por de que la vaga de lloguers es propagués, van aconseguir que s’aprovés la primera regulació de preus. De llavors ençà, el motiu central que convocava a milers de llogaters a deixar de pagar la seva mensualitat van ser les condicions insalubres dels habitatges per falta de manutenció, el mal funcionament de serveis bàsics i la negligència premeditada dels propietaris.

La cooperació veïnal en i entre els edificis era crucial per a dur a terme la vaga. Per a superar la por que desanimava a molts inquilins de sumar-se a la desobediència civil, els sindicats d’inquilins constituïen comptes fiduciaris (trustee accounts) on transferir la mensualitat del lloguer. D’aquesta manera, en cas que la vaga acabés als tribunals, es demostrava la voluntat ferma del llogater de pagar la seva mensualitat, a canvi d’arribar a un acord just amb el propietari.

La vaga era el mitjà d’una fi: fos un preu de lloguer just o la denúncia de les condicions paupèrrimes dels habitatges. Per als inquilins, la vaga era una forma d’apoderament col·lectiu: s’organitzaven, acumulaven poder de negociació i es donaven suport mútuament per a resoldre els seus problemes. Per als arrendadors, en canvi, un veritable mal de cap: els costos judicials de denúncia per impagament eren elevats, el calendari dels tribunals no donava proveïment davant la quantitat de demandes simultànies, els inquilins organitzaven piquets en els habitatges dels seus propietaris per a evitar l’entrada de nous inquilins i augmentar la mala reputació d’aquests.

A mesura que els sindicats de llogaters reforçaven la seva organització i obtenien victòries a través de la vaga de lloguers, incrementava la seva incidència política i jurídica: els tribunals van començar a acceptar les vagues de lloguer com a maniobres de defensa legítimes. Així ho reflecteix el treball del sociòleg nord-americà Ronald Lawson, qui detalla la transformació de les vagues de lloguers a Nova York des de 1904 a 1980. En particular, Lawson apunta a 6 innovacions fonamentals per a comprendre les diferents etapes per les quals va travessar la vaga:

La grandària de les vagues. Mentre que les vagues inicials eren multitudinàries (en 1904, per exemple, 2.000 inquilins del barri jueu van plantar col·lectivament als seus arrendadors), a partir dels anys ’30 la vaga de lloguer va passar a ser una estratègia que funcionava en edificis particulars de manera menys profusa.

La Secció 755. El 1961 es va aprovar la coneguda “Secció 755”. Per primera vegada, aquesta llei permetia que els llogaters dipositessin el seu lloguer en els jutjats fins que el seu propietari no realitzés les reparacions necessàries per a mantenir l’habitatge en un estat òptim. D’aquesta manera, la vaga de lloguers es va incloure com a instrument legal per a negociar amb l’arrendador.

Rolling Rent Strike (Allargar la Vaga de Lloguer). En la dècada dels ’70, el Metropolitan Council Housing (la principal federació de llogaters a la ciutat de Nova York) va impulsar un gir estratègic: ara es tractava d’evitar la Secció 755. Coneguda com “rolling rent strike”, els sindicats emplaçaven als llogaters a prendre control sobre les seves mensualitats en lloc de dipositar-les en els jutjats. L’objectiu era no embolicar-se en judicis legals i pressionar als arrendadors a negociar directament, deixant la Secció 755 com a última recurs de negociació.

Alentiment del pagament del lloguer. Al mateix temps, els sindicats de llogaters fomentaven l’estratègia coneguda com “rent slowdown” (alentir el pagament del lloguer). Els llogaters retenien el pagament del lloguer unes setmanes, fins que decidien que el sindicat pagués de cop a l’arrendador. No era realment una vaga de lloguer, sinó una manera de convèncer als inquilins més conservadors que havien d’organitzar-se col·lectivament si volien millorar les condicions del seu habitatge. En realitat, funcionava com una acció preparatòria i d’avís: era una maniobra dilatòria que avisava d’una possible vaga de lloguers en el futur pròxim.

Legalització de la Vaga. El 1973 es va legislar a favor d’una Garantia d’Habitabilitat (“Warranty of Habitability”), que permetia a l’inquilí la reducció o impagament del lloguer quan els propietaris no complien amb les seves obligacions de manutenció. D’aquesta forma, la vaga de lloguers quedava totalment reconeguda en la llei d’arrendaments: l’arrendador havia de complir les seves obligacions si volia rebre el lloguer.

Autonomia inquilina. En la mesura que molts arrendadors no complien amb les reparacions promeses, les associacions de llogaters es van organitzar per a dipositar el lloguer en comptes bancaris comuns, amb l’objectiu de destinar els diners acumulats a les reparacions necessàries per al manteniment dels habitatges. Aquesta estratègia també es va acabar legalitzant mitjançant el que es va conèixer com “Repair & Deduct” (Reparar i Deduir). A més, en molts casos, els sindicats de llogaters van prendre el control d’edificis abandonats per convertir-los en cooperatives d’habitatge.

En suma, la lluita sindical del moviment llogater de Nova York va convertir una pràctica de desobediència civil com la vaga de lloguers en un dret social. A “la ciutat que mai dorm”, els sindicats de llogaters i llogateres van aconseguir fer d’ella un lloc on dormir més dignament. I la vaga de lloguers va ser la seva eina més poderosa. Només falta preguntar-nos si mirar al passat ens pot servir per a il·luminar el present.

A Madrid i Barcelona, entre altres ciutats de l’estat, blocs sencers i comunitats de veïns s’enfronten a fons voltor com Azora i Blackstone, grans arrendadors que es dediquen a doblar els preus del lloguer en tots els seus habitatges. En un moment de profunda emergència habitacional, i mancant una regulació dels preus del lloguer que freni l’especulació immobiliària, els llogaters i llogateres de Nova York ens recorden que la vaga de lloguers va ser l’estratègia que els va permetre augmentar el seu poder de negociació per a defensar el dret a l’habitatge.

Per Jordi González

Aquest article va ser publicat originalment a ElSaltoDiario.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.
Política de cookies

Tanca