El 60% seran habitatge lliure i bona part del 40% restant respon a un model HPO controlat per privats
Illa compra el mantra de la manca d’oferta
El discurs d’Illa sobre habitatge al debat de política general es resumeix en un verb: construir, construir i construir. El PSC compra de manera acrítica el mantra enganyós que el problema d’habitatge és de manca d’oferta, fent cas omís d’una xifra evident: els cicles de construcció massiva al nostre país han anat sempre acompanyats de cicles de pujades de preus de l’habitatge.
Tenim, a més, una demanda inflada per les compres d’habitatge que fan inversors. No oblidem que, segons FUNCAS, el 60% de les compres d’habitatge s’estan fent sense hipoteca i que, segons el gegant immobiliari JLL, actualment la inversió en propietat immobiliària és l’opció més rendible a escala global, després de les accions nord-americanes. Illa parla de 214.000 pisos nous, però qui ens diu que aquests serviran per a habitatge principal a preus assequibles?
En aquest sentit, el discurs del govern presenta una confusió interessada entre “habitatge públic”, “habitatge de protecció oficial” i la construcció de nous habitatges en general. El president de la Generalitat torna a fer anuncis amb grans xifres que no deixa clar d’on surten i que sentirem repetides mil vegades els propers mesos. Es presenten aquests 214.000 pisos com si tots haguessin de ser protegits, quan la realitat és que la majoria d’aquests pisos promesos no serien de protecció oficial. La reserva del 40% és el que ja marca la llei. D’altra banda, els famosos 50.000 pisos se segueixen presentant com a “habitatge públic”, però la realitat és que es fan amb operadors privats i quedaran en mans d’aquests.
Habitatge protegit en mans privades i negoci rodó per al lobby de la construcció
Sabem bé què passa quan es delega en mans d’operadors privats la gestió d’habitatge protegit, com es va fer amb l’Obra Social La Caixa (ara dins CriteriaCaixa), que va imposar clàusules abusives a més de 1.700 contractes de lloguers i va cobrar fraudulentament 10 milions d’euros en concepte d’IBI (motius pels quals el Sindicat de Llogateres els ha portat als tribunals en dues ocasions), a més de fer un manteniment pèssim dels edificis. Tot això es va fer sota l’empara d’una Agència de l’Habitatge de Catalunya que visava els contractes sense cap mena de control. Deixar en mans d’operadors privats sense control la gestió dels pisos protegits ens porta a abusos cap als llogaters finançats per l’erari públic.
Necessitem una ampliació substantiva del parc d’habitatge públic, però la construcció no és l’única manera de fer-ho, ni la més efectiva i ràpida. És segur la que més interessa al lobby de la construcció, que hi veurà una gran oportunitat de negoci. És aquest mateix lobby qui proposava tenir portes separades per als pisos protegits i per als de preu de mercat.
Cal augmentar el pressupost per a l’adquisició a través del tanteig i retracte i de la compra d’habitatge. És impossible arribar a l’objectiu del 15% d’habitatge protegit (o el 25% que tenen determinats països europeus) a base de construir nous habitatges: cal que hi hagi habitatges privats que passin a ser públics. Concretament, a Catalunya 1 de cada 3 pisos protegits es desqualificaran els propers anys. L’adquisició per part de l’administració pública és una manera ràpida i eficaç perquè hi hagi més habitatges públics per a la gent treballadora. Precisament 70 famílies de pisos de La Caixa de Banyoles, Sentmenat, Sitges i Palau-solità i Plegamans porten 7 mesos de vaga de lloguers reclamant que l’administració adquireixi aquests pisos per evitar que siguin privatitzats i els llogaters, expulsats.
Però no només cal ampliar el parc d’habitatge públic, sinó apostar per un nou model veritablement orientat a l’interès general. El Sindicat de Llogateres apostem per un habitatge protegit a perpetuïtat i en règim permanent de lloguer, sempre sota control públic, on els preus siguin progressius en funció dels ingressos de les famílies. Cal assegurar en les condicions dels contractes d’aquests pisos la seva renovació automàtica, la garantia de tots els drets col·lectius dels llogaters (i, per tant, sense clàusules abusives).
La majoria d’habitatges no són de protecció oficial
En darrer lloc, per molt que es redoblin esforços, el creixement del parc d’habitatge públic serà lent. Mentrestant, el 98% dels habitatges a Catalunya no són de protecció oficial. El que proposa Illa són 186 milions d’euros anuals en ajudes per al pagament del lloguer, diners a fons perdut que ja sabem que acaben a les butxaques dels rendistes. El president ha parlat de la necessitat de regular, però no ha anunciat cap passa endavant en aquest sentit.
La regulació de preus vigent s’ha d’aplicar amb molta més contundència (ahir mateix el Sindicat de Llogateres denunciava 35 immobiliàries que incompleixen la llei mentre la Generalitat no ha posat cap sanció) i la regulació dels lloguers de temporada i d’habitacions, tot i estar pactada, encara no s’ha aprovat. Però cal anar més enllà: s’ha de prohibir la compra d’habitatge a qui no la destini a l’ús propi o a la protecció oficial. Més que necessitar habitatges nous, necessitem que els habitatges serveixin perquè la gent hi visqui a preus assequibles.
A més, la llargament promesa llei d’arrendaments que ha de permetre fer avançar els drets dels llogaters a Catalunya segueix en un calaix tot i que era un compromís de legislatura d’aquest govern.