El passat 15 de març, el Grup Parlamentari Socialista va presentar una proposició de reforma de l’actual Ley de Arrendamientos Urbanos. Des del Sindicat de Llogaters i Llogateres, un cop analitzades les seves línies Mestres, volem posicionar-nos davant d’una modificació legislativa massa tímida, l’aprovació de la qual constituiria un tancament en fals per a un problema que exigeix una ambició molt superior per part de les administracions: és urgent emprendre una reforma substantiva del model immobiliari, i no limitar-se a embellir-lo cosmèticament.
Ja a l’exposició de motius de la proposició de llei, el PSOE estableix un diagnòstic sobre la problemàtica de l’habitatge que difereix substancialment del que ha vingut realitzant el Sindicat des del seu naixement, i que xoca amb alguns dels seus pressupostos fundacionals. Així, quan s’afirma que «el aumento del precio del alquiler observado en los últimos ejercicios ha sido consecuencia, más que de la nueva normativa, del contexto general y de la coyuntura macroeconómica» s’està negligint que la desregulació que el 2013 va introduir la modificació de la LAU a càrrec del PP, destinada a posar en el mercat els habitatges buits que les entitats bancàries havien acumulat de resultes dels desnonaments, ha estat causa directa de la tendència alcista dels preus. El mateix passa amb la insistència en que aquesta alça es deriva de la clàssica llei de l’oferta i la demanda («Demanda creciente de alquilares y oferta reducida de viviendas en alquilar explicant los espectaculares aumentos sufridos por los niveles de rentas arrendaticias») quan en realitat al que es deu és a una llei que permet lucrar-se especulativament amb un bé de primera necessitat com és l’habitatge, incrementant els lloguers sense que estiguin subjectes a cap tipus d’índex i sense tenir en compte la realitat socioeconòmica de les ciutats i les famílies.
En essència, la reforma de la LAU que ara proposa el PSOE consisteix en revertir les modificacions que el 2013 va introduir el PP a la LAU de 1994, obra dels socialistes, per tornar a la situació anterior, sense atendre a moltes de les demandes que des d’entitats com el Sindicat de Llogaters i Llogateres considerem essencials per protegir el dret a un habitatge digne. Així, amb els canvis que proposa el PSOE la duració mínima dels contractes passaria dels tres anys actuals a l’antiga xifra de cinc anys (encara lluny dels sis per a petits tenidors i dotze per a grans tenidors que demandem des del Sindicat), amb una pròrroga tàcita que deixaria de ser d’un any per a tornar a ser de tres, i unes possibilitats d’actualitzar anualment la renta que haurien d’estar subjectes a les oscil·lacions de l’IPC, i no al lliure pacte entre les parts. La modificació, en qualsevol cas, prolonga lleugerament l’estabilitat dels contractes, però torna a abocar els llogaters a la mateixa desprotecció un cop aquests acaben i la propietat pot imposar una pujada inassumible de la renta o directament optar per no renovar-los, situació que no es revertirà fins es regulin per llei els increments de les rentes i es fixi (com passa, per exemple, i sense anar més lluny, a França) que els contractes s’hauran de renovar de forma automàtica a no ser que el propietari tingui una necessitat familiar de primer grau acreditable.
Pel que fa a les garanties addicionals que se li poden exigir a l’arrendatari a més del pagament de la fiança, la proposta del PSOE proposa anar més enllà de la LAU del 94, introduint criteris reguladors que evitin els abusos de la propietat. La mesura, per desgràcia, és un arma de doble tall: al desenvolupar i especificar la quantitat d’aquestes garanties, es contribueix a normalitzar i estendre una pràctica abusiva, i que redunda en que els arrendataris es vegin forçats a pagar unes entrades prohibitives per a poder satisfer el seu legítim dret a un habitatge digne. Des del Sindicat de Llogaters i Llogateres demanem que en cap cas s’exigeixi pagar més d’un mes de renta com a fiança, extensible a dos en el cas dels pisos moblats.
La proposició de llei del PSOE conté, d’altra banda, absències flagrants. Falta apostar amb decisió, per exemple, per ampliar el parc públic d’habitatge: malgrat que resulta imprescindible per a cobrir les necessitats d’aquells que no poden accedir a pagar els preus de mercat, i al seu efecte regulador sobre aquests si s’implementa en les proporcions adequades, a Espanya amb prou feines supera l’1 % del total, molt lluny de la mitja del 18 % que assoleix als principals països europeus.
A més d’això, la proposició de llei del PSOE manté injustícies inadmissibles, com el desnonament per procediment ràpid o desnonament exprés, que va aprovar el 2009 la ministra socialista Carme Chacón, la derogació del qual incloem entre les nostres demandes fonamentals, així com l’obligació de les administracions de reubicar les persones desnonades per no poder pagar el lloguer, que ja es contempla a l’article 5.6 de la llei 24/2015.
La proposta del PSOE inclou algunes mesures més aviat modestes però positives, com l’eliminació de la necessitat d’inscriure el contracte al Registre de la Propietat per a garantir certs drets als llogaters, la recuperació del dret de tanteig i retracte irrenunciable per a l’arrendatari, la modificació de la Ley de Enjuiciamiento Civil que obligaria als jutjats a notificar els desnonaments de domicili habitual als serveis socials locals o la possibilitat de que els llogaters amb ingressos inferiors a 30.000 euros anuals puguin deduir-se un 10 % del lloguer. Altres, malgrat les seves bones intencions, son manifestament millorables, i aposten per beneficiar als propietaris privats enlloc de pensar en els interessos públics: enlloc de premiar amb bonificacions fiscals als que es comportin amb una mínima ètica, llogant per sota dels preus màxims establerts per les autoritats competents (comunitats autònomes o ajuntaments), caldria dificultar l’acció de les empreses que es dediquen a especular a costa de l’habitatge: les SOCIMIs, que tributen al 0 % en l’impost de societats, un privilegi intolerable que cal eliminar d’immediat, i que la llei del PSOE ni tant sols menciona. D’altra banda, el pla de promoció d’habitatge social i dotacional que s’inclou a la proposta de llei preveu un finançament insuficient, de 650 milions d’euros en quatre anys, que no es traduirà en una transformació significativa del panorama.
Després de que esclatés la bombolla de la compra, les administracions han legislat per afavorir-ne interessadament una de nova, aquest cop de lloguer, que avui en dia té els arrendataris econòmicament ofegats, legalment desprotegits i patentment abocats als abusos i la inestabilitat. El lloguer, hem mantingut des del principi, no ha de ser vist només com una opció de vida temporal, per a joves o persones sense recursos, tàcitament desprestigiada i sempre en segon pla davant de la propietat, el model de tinença que al llarg de la història han privilegiat les administracions públiques espanyoles. Per a garantir que es converteix en una forma de vida digna, estable i assequible, no n’hi ha prou amb tornar a les ja molt precària situació prèvia a la destructiva modificació de LAU de 2013: cal transformar estructuralment el model i introduir mesures d’impacte; mesures com les deu que portem temps exigint, i que la proposta de llei del PSOE en la seva formulació actual no satisfà ni de bon tros.