Habitatge protegit publicoprivat, que garanteixi els beneficis de grans tenidors i operadors privats? O un sector públic on l’habitatge no sigui una mercaderia?
A Catalunya (i al conjunt de l’estat), la proporció d’habitatge protegit és ínfima. Això es deu no tant a la poca promoció que s’ha fet sota aquest règim sinó a la seva liberalització al cap d’un temps. S’ha fet, a més, amb un model que ha confiat la gestió d’aquests habitatges a privats que n’extreuen taxes de rendibilitat elevades després d’amortitzacions molt primerenques.
L’objectiu d’impulsar un sistema de lloguer públic no hauria de ser el de constituir un mercat de lloguer assequible que contribueix igualment a engreixar els beneficis i el poder de grans tenidors, bancs i altres operadors privats, sinó impulsar tot un sector on l’habitatge no sigui una mercaderia.
L’1 de gener de 2025 ha entrat en vigor el Pla territorial sectorial d’habitatge estableix l’objectiu d’assolir en vint anys un 15% d’habitatges “destinats a polítiques socials” a tots els municipis de zones amb demanda residencial forta i acreditada, i fixa també la reserva de sòl per a protecció pública. El govern ha concretat les primeres accions en el pla 50.000 i centra en aquesta aposta les seves propostes sobre habitatge.
Però en aquest objectiu ambiciós la patronal immobiliària no deixa de trobar-hi una oportunitat de negoci. Projecta un model de lloguer segmentat on hi hagi: un sector privat “a preu lliure”, un altre de protegit publicoprivat que els garanteixi igualment beneficis i reculli les persones que no poden pagar els preus “lliures”, i finalment un model social a partir del patrimoni gestionat per les administracions públiques, els habitatges de les taules d’emergència i el sistema d’habitatges gestionats per entitats sense ànim de lucre per persones en exclusió. Nosaltres, en canvi, defensem un model públic d’aquest universal sense lògiques discriminatòries o segregadores per raons econòmiques o d’altres tipus.
Hem de ser conscients, a més, que la patronal, els mitjans i els govern sovint confonen interessadament termes com “lloguer social”, “preus assequibles”, “habitatge protegit” i “habitatge públic”. Els utilitzen indistintament i això contribueix al desconeixement de la població sobre aquest tipus de polítiques.
Mentrestant, la pràctica sindical ens mostra que dins els pisos protegits s’hi troba la mateixa lògica d’abusos als llogaters que en el mercat lliure: trampes en els preus, no renovació de contractes arbitràries, clàusules abusives, desatenció de responsabilitats, incomunicació, etc.
Així doncs, la disputa actual no és si cal o no fer habitatge protegit, sinó cap on s’orienta: al benefici privat de promotores, constructores i empreses propietàries, o bé a l’interès general i les necessitats de la classe treballadora.
Ens cal un parc d’habitatge públic de veritat.
- Per fer créixer el parc d’habitatge públic, cal destinar un com a mínim un 3% del PIB a inversió en polítiques d’habitatge, però no pot anar ni un euro públic a habitatge que després no quedi protegit a perpetuïtat. Altres polítiques com les ajudes a la rehabilitació o a la compra també han de tenir controls i limitacions perquè no serveixin per a l’especulació amb el preu de l’habitatge.
- L’augment d’habitatge públic i protegit no s’ha de basar només, ni principalment, en la nova construcció. Pot ser necessari en determinats municipis, però no de manera general. Cal adquirir habitatge existent per incorporar-lo al parc públic, amb una atenció especial als milers d’habitatges que perdran la protecció oficial els propers anys, així com a l’habitatge buit en mans de grans tenidors. També cal aprofitar les eines ja existents per mobilitzar els pisos buits, inclosa l’expropiació forçosa per incompliment de la funció social.
- Avui en dia es continuen fent promocions d’habitatge protegit per a la venda privada. L’habitatge protegit ha de ser sempre de lloguer, per evitar seguir ampliant el parc privat amb diners públics i per tenir un control veritable sobre aquest parc.
- Tot l’habitatge protegit que es promogui ha de ser de titularitat pública, o bé sota models cooperatius o mecanismes de cogestió. En els casos en què la titularitat i/o la gestió de pisos protegits estigui ja en mans privades, això no pot suposar un abandonament de la responsabilitat de control per part de l’administració pública: hi ha d’haver un control públic molt més intensiu que eviti les condicions abusives, asseguri el manteniment dels edificis i garanteixi els drets dels llogaters.
- Per gestionar un parc d’habitatge públic més gran i per controlar com cal el parc d’habitatge protegit en mans privades, cal reforçar les eines públiques com INCASÒL i l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.
- S’han de reduir els preus del lloguer d’HPO el màxim possible, amb un sistema de preus progressius en funció dels ingressos de les unitats de convivència que inclogui l’accés gratuït a una part dels habitatges. Així mateix, cal eliminar el mínim d’ingressos que es requereix a les persones que vulguin accedir a l’habitatge protegit.
- En tot l’habitatge protegit, s’ha de comptar amb model de contracte tipus, sense cap clàusula abusiva ni que carregui en el llogater més deures que els que ja preveu la LAU.
- La renovació dels contractes a aquelles unitats que segueixin complint les condicions establertes ha de ser automàtica en els habitatges protegits. Si els pisos formen part d’una política que vol facilitar l’accés a l’habitatge, no té sentit expulsar-ne algú que segueix complint les mateixes condicions que quan hi va accedir.
- L’habitatge públic ha de tenir la qualitat suficient com per garantir una habitabilitat digna en matèria de temperatura a la llar. Els preus dels subministraments energètics han d’estar regulats per evitar situacions de pobresa energètica.
- L’habitatge protegit, i especialment el públic, pot ser un espai d’assaig necessari per a tots els drets col·lectius i sindicals que volem conquerir per a tots els llogaters: dret de reunió, dret a sindicar-se, negociació col·lectiva dels contractes, reconeixements dels delegats i representants, control democràtica de les despeses comunitàries i la gestió d’espais comuns. Totes aquestes condicions s’han de formalitzar en els reglaments de convivència, que ara mateix no contemplen sinó obligacions i sancions per als llogaters.