Discurs del sisè aniversari del Sindicat a l’Assemblea, per Enric Aragonès Jové
Unes notes d’història
El 12 de maig de 2017, ara fa sis anys, un miler de persones es van trobar al Casinet d’Hostafrancs per presentar en societat el Sindicat de Llogateres. Ja feia mesos que un grup de persones hi havia estat pensant i treballant. Just després de la presentació, en poques setmanes, es van recollir 36.000 euros que farien possible tirar la idea endavant. Van ser donacions d’unes 900 persones que serien les primeres afiliades del Sindicat.
Quinze dies més tard, el 26 de maig, es va celebrar la primera assemblea, al barri de Sant Antoni. Les situacions que hi van compartir les persones que hi eren ens són molt familiars: pujades de preus, dificultat d’accés a l’habitatge, finalitzacions de contracte, estafes de les immobiliàries, compres d’edificis i expulsions per part de fons voltors, pisos en mal estat, proliferació d’apartaments turístics, etc.
Al cap d’un mes, el 30 de juny, va tenir lloc una segona assemblea (amb la Xarxa d’Habitatge de l’Esquerra de l’Eixample) on es van trobar diversos blocs en lluita, comunitats de veïns que ja plantaven cara a les expulsions i la gentrificació.
L’audàcia d’imaginar i la valentia de fer-ho possible
Avui celebrem que un grup de persones va tenir l’audàcia d’imaginar el que semblava impensable: que la gent llogatera s’organitzés. I no només l’audàcia d’imaginar-s’ho, sinó la valentia i la tossuderia de fer-ho possible.
Es va proposar una idea al principi una mica estrambòtica: que quan a algú se li acabés el contracti i li vulguessin apujar el preu o fer-lo fora, no marxés, es quedés fora de contracte, plantant cara i sense acceptar xantatges ni pujades de preu. I això no només va fer possible el que era impensable, sinó que va fer visible el que era invisible. Milers de persones estaven marxant en silenci de casa seva quan se’ls acabava el contracte.
Així va néixer la campanya Ens Quedem, que es va quedar com a clau de volta permanent del Sindicat, que actualment es manté amb diverses assemblees setmanals arreu de Catalunya.
I la gent ho va començar a fer: es va quedar a casa, va tenir força i va començar a guanyar. De seguida, 450 veïnes de Sant Joan Despí van guanyar contra Goldman Sachs, la gent de la Colònia Bausili (a la Marina) també va guanyar, els blocs del carrer del Carme (al Raval) van guanyar contra Optimum, la Lluïsa de Sant Antoni contra Idilia Foods, el Clemente contra la UGT, el Jaume, la Begoña… i això només era el principi. Després van venir la gent d’Hospital 99 contra Blackstone, i referents com la Maricarmen, la Magnòlia, la Tura, el Clemente (que va tornar a guanyar), la Cecilia, la Rosa i el Dani, el Manuel (aquest passat més de març) o la Margarita, que fa només unes setmanes va signar un nou contracte després de mesos de resistència.
Més endavant, amb la pandèmia, va venir una altra idea estrambòtica però molt de sentit comú: si no podem pagar el lloguer, no el pagarem. Si no tenim prou ingressos, primer s’ha de menjar. Efectivament, si algú deu un mes al seu arrendador, té un problema. Però però si en canvi, amb un comitè de vaga i el Sindicat darrere, decideix que no pagarà ni un euro més fins que no s’arribi a un acord, qui té un problema és l’altra banda. Així es va tirar endavant una vaga de lloguers que va fer que moltíssima gent es pogués quedar a casa, que negociés condonacions del deute i que no pagués allò que no podia pagar.
També ens atrevim a imaginar un moviment per l’habitatge que creixi, es coordini, s’uneixi i, fins i tot, es federi. Que col·labori carrer a carrer. Ho fem des de les primeres lluites i seguim fent-ho cada dia. Ho fem a Tapioles 15, amb el Sindicat de Barri del Poble-sec, amb una colla de veïns i veïnes que es quedaran a casa fins que aconsegueixin una negociació col·lectiva. I ho fem amb la Xarxa d’Habitatge de l’Esquerra de l’Eixample a la Casa Orsola, que s’ha convertit en la bandera d’aquesta ciutat contra l’especulació. Aquesta comunitat exemplar ens ha ensenyat, a més, que hem de picar al timbre dels veïns no només per preguntar-los quan se’ls acaba el lloguer, sinó també per si volen baixar a fer un vermut o anar de vacances. Perquè el dret a l’habitatge també va d’això, d’escales i barris que ens siguin família.
Ens vam atrevir a imaginar que els contractes de lloguer podien ser més llargs, i ho van ser. O que els preus del lloguer havien de tenir límits, i així va ser com vam fer possible que 190.000 famílies signessin contractes amb preus regulats a Catalunya i que, quan va caure la regulació, la tornéssim a aixecar. O que els honoraris no els paguéssim mai més les llogateres. No només ens ho hem imaginat: ho hem fet possible.
Perquè quan la gent llogatera quan ens trobem, no només ho fem per respondre als problemes, als casos o a les situacions que té cadascú: passem a l’ofensiva. I això vol dir també formar-se. Tenim una escola d’estiu, formacions trimestrals i un grup de treball teòric que no serveix perquè ningú s’erigeixi en intel·lectual, sinó tot el contrari, per socialitzar i compartir el coneixement i fer cada dia millor la nostra tasca.
I vol dir, a més, anar a explicar els drets barri a barri. Ni una persona llogatera en aquest país ha de desconèixer els seus drets. Ho vam fer amb la campanya Immoestafa, gràcies a la qual molta gent va conèixer els seus drets i va plantar cara a la immobiliària, i ho farem amb la nova llei estatal.
Ens imagimem també que aquesta unió de gent que viu de lloguer arribi a tot el país. El Sindicat és present cada vegada a més racons: Sant Cugat, Maresme, l’Hospitalet, Badalona, Rubí, Castelldefels, la Cerdanya…). A més, ens hem imaginat que es podien organitzar tots els blocs d’una mateixa propietat, com va fer la gent de Blackstone o de la Caixa, 37 promocions que han destapat una trama d’especulació d’habitatge protegit amb diners públics fins al punt que el Parlament ha creat una comissió d’investigació. O, fins i tot, una idea tan atrevida com organitzar les llogateres d’una mateixa immobiliària: 700 llars de 49 finques que han aconseguit en un temps rècord recuperar gairebé un milió d’euros estafats i que, a més, han tingut la solidaritat de reclamar diners per a la caixa de resistència del Sindicat. Una victòria sense precedents que farà que cada vegada més gent es pugui atrevir a quedar-se a casa i a plantar cara a les immobiliàries.
Sis anys d’aprenentatges
Durant aquest temps, hem après moltes coses. Una de les més importants és que no és que no puguem pagar el lloguer perquè som pobres. És que ens fem pobres d’haver de destinar més de la meitat del nostre salari a pagar el lloguer.
Hem après també que les lleis que aprovem no serveixen de res si el Sindicat no hi és darrere per fer-les complir, i si no segueix tenint l’audàcia i la valentia d’anar més enllà del que exigeix la llei als rendistes. Abans i tot de la regulació de preus, ja aconseguíem nous contractes sense pujades del lloguer, gràcies a la fermesa de molta gent valenta.
Hem après la importància d’estar afiliades. Hi ha molta gent que ara mateix no té un conflicte viu amb el seu arrendador però que sap que l’afiliació al Sindicat dona protecció i acompanyament i que la quota serveix perquè tot això que expliquem sigui possible.
Hem après que podem guanyar als més grans, com la Sílvia de Granollers que va guanyar un judici històric contra Azora, amb 10 blocs organitzats de 7 municipis diferents.
I hem après lliçons una mica més dures, com que quan fem tremolar els beneficis de gent tan poderosa, ells responen atacant. Ho van viure quan la Lívia, el Juan, el Pablo, l’Alpha, el Fran i el Jaime van haver d’anar a judici acusats injustament amb peticions de presó. Però quan a algú li arriba un burofax, quan el volen fer fora de casa o quan s’enfronta a un desnonament no està sol, com tampoc no ho està si el porten a judici. Els van portar a judici per atemorir-nos. Però no ho van aconseguir, els van absoldre i seguim aquí.
El Sindicat que tenim
Avui tenim el Sindicat més gran que mai (amb 3.000 afiliades), amb més afiliacions que mai (més de 100 noves llars cada mes), però també amb nombroses seccions territorials, les primeres seccions per propietaris, cada vegada més aliances i sent referents amb una motxilla de victòries, d’aprenentatges, d’eines.
Aquesta setmana es presentava la nova edició de l’Enquesta Llogatera de l’IDRA. Al contrari del que a vegades es pugui pensar, la gent llogatera no és especialment jove o gran, no és especialment d’aquí o de fora, no va de si uns tenen o no l’etiqueta de vulnerabilitat… La gent llogatera és tan diversa com ho és l’assemblea del Sindicat. El que tenim en comú és que no hem heredat un pis i ens veiem obligadess a donar la meitat del nostre sou als qui sí que n’han heredat i en tenen.
Les llogateres som també la gent de les mudances. El 70% s’ha mudat els darrers 5 anys i el 20% ho ha fet més de dues vegades. La majoria de les persones que venim a l’assemblea sabem que tenim sostre per aquesta nit, per aquesta setmana. Potser per aquest mes ja no tothom ho té tan clar. I si ens preguntem si d’aquí un any o dos o cinc seguirem vivint on vivim i, sobretot, si ho haurem pogut triar, ja en som més, que no ho tenim gens clar. En algun moment o altre, segurament tindrem por d’una trucada, d’un correu o d’un burofax que ens digui que ens apugen el lloguer o que no ens fan un contracte nou.
Però en aquest Sindicat som la gent que té l’audàcia d’imaginar i la valentia de fer possible que ens quedem a casa nostra. Perquè l’aprenentatge més gran que hem obtingut en aquests sis anys és que aconseguir que mai més ningú no tingui por d’un burofax només és possible amb el Sindicat de Llogateres.