Ahir va entrar en vigor la reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) -aprovada el passat mes d’abril a proposició del Partit Demòcrata Català (PDeCat) al Congrés- que permet accelerar els desallotjaments en habitatges ocupats. Amb aquesta reforma de la llei, qualsevol persona física que sigui propietària d’un immoble ocupat pot denunciar i sol·licitar, en menys de vint dies, el desallotjament d’un habitatge. La llei no especifica una alternativa habitacional a les persones que en aquell moment siguin expulsades de l’habitatge; només especifica que, si els afectats ho sol·liciten, es notificarà als serveis socials de cada municipi o comunitat la possible situació de risc d’exclusió social.
Des del Sindicat de Llogaters i Llogateres considerem que aquesta reforma de la llei és un pas més cap a la criminalització de la pobresa i cap a la consolidació del poder desmesurat que se’ls ha atorgat als propietaris en els últims anys, a partir de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU). En primer lloc, perquè aquesta reforma es basa en un problema sobredimensionat: mentre que el text aprovat afirma que “en la mayor parte de los casos […] han aparecido también fenómenos de ocupación ilegal premeditada, con finalidad lucrativa […] pocas veces respondiendo a la extrema necesidad” el cert és que només entre un 10% i un 25% de les ocupacions sense contracte són conflictives, segons l’Institut Cerdà en aquest estudi. Aquesta reforma de la llei obvia el fet que les persones que ocupen un habitatge ho fan empeses per una necessitat que les administracions no s’han preocupat de garantir, especialment durant els anys de dura crisi socioeconòmica.
A més, aquesta reforma permet que un jutge ordeni el desallotjament d’una família sense oferir-los cap alternativa habitacional, amb tan sols 5 dies per recórrer la resolució. Això significa deixar persones vulnerables totalment desprotegides, ja que la llei ni tan sols obliga a avisar als serveis socials en tots els casos (de totes maneres, avisar als serveis socials significa sobrecarregar encara més a les administracions locals que ja tenen poc marge de maniobra, sobretot per la manca d’habitatge públic on reallotjar aquestes persones).
Per tal de blanquejar aquest desnonament exprés, els promotors de la llei ens venen que n’han quedat exclosos bancs i fons d’inversió, “restringint-ho a persones físiques, entitats sense ànim de lucre i entitats públiques propietàries d’habitatge social o posseïdores d’habitatge social”. Aquest argument presenta un error: el primer, que la llei obvia el fet que una persona física pot ser propietària de diverses finques arreu de l’Estat i estar legitimada a sol·licitar aquest tipus de desallotjaments per fer negoci, igual que fan bancs i fons d’inversió. Per altra banda, amb el terme “entitats sense ànim de lucre” l’Estat, de manera implícita, permet als bancs –com La Caixa o Banco Sabadell- acollir-se a aquesta reforma a través de les seves fundacions.
En definitiva, des del Sindicat de Llogaters i Llogateres creiem que el que s’ignora amb aquesta reforma és la raó per la qual existeixen les ocupacions en precari: l’existència de 3,5 milions d’habitatges buits a tot l’Estat -un 13% sobre el total-, el percentatge més alt de tota Europa. Tot i que encara patim les conseqüències de l’esclat de l’anterior bombolla immobiliària -prop de 50.000 execucions hipotecàries el 2016- ja s’està creant una de nova: el preu del lloguer s’ha disparat un 18,4% només el 2017, i això es tradueix en que els veïns i veïnes han d’invertir un 40% del sou de mitjana per pagar el lloguer. Aquesta nova reforma de la llei és un símptoma de que les administracions no volen assumir la seva responsabilitat respecte al problema de l’habitatge i prefereixen perseguir a aquells que, víctimes de la situació econòmica, es veuen obligats a ocupar.
Actualment, dels més de 60.000 desnonaments de 2016, un 54,2% són derivats de l’aprovació de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) el 2013. Catalunya és l’autonomia amb més desnonaments tant per impagaments de lloguer com per execucions hipotecàries; a més de que disposa de tan sols un 1% d’habitatge públic. Tenint en compte que el PDeCat hi governa de des de fa 8 anys, creiem que la formació demostra un cinisme absolut quan promou iniciatives d’aquest tipus per, suposadament, ocupar-se de les màfies residuals, en comptes d’ocupar-se de l’emergència habitacional que patim i que, en absència de polítiques i lleis garantistes, es pot agreujar encara més.