Elena Hernández de Cabanyes gestiona la immobiliària Second House i també forma part de
Renta Corporación, que va participar en el polèmic congrés de fons d’inversió, The District.
The District, un congrés que aplega desenes de representants i experts de capital immobiliari arreu del món, s’ha celebrat a Barcelona aquesta setmana i ha provocat la inevitable reacció dels sindicats d’habitatge, que s’han manifestat amb força en contra de la celebració. Ha estat una resposta col·lectiva i ferma, que s’entén fàcilment si es consideren les conseqüències que les activitats d’aquestes empreses i entitats provoquen als barris de la nostra ciutat, el territori on més desnonaments es fan actualment a tot l’Estat.
N’és un exemple el que està passant a les finques de C/ Tapioles, 15 i C/ Cortinas, 10, – al Poble Sec i al Casc Antic respectivament- : la immobiliària Second House, S.L. de la qual és responsable legal Elena Hernández de Cabanyes (també accionista de Renta Corporación, societat anònima que ha participat a The District) ha comprat els edificis i prepara la consegüent especulació, amb un bé de primera necessitat com l’habitatge. La compra d’aquestes dues finques forma part de les habituals actuacions immobiliàries de Second House, que s’està lucrant, des de fa més de 20 anys, amb la complicada situació de l’habitatge.
Aquests dos casos són una repetició dels conflictes que es donen diàriament als diferents municipis de Barcelona: famílies que han viscut a la mateixa casa tota la vida i ara es pretén fer-les fora per tal de continuar l’explotació immobiliària.
– A la finca de Tapioles hi ha un baix i quinze pisos; hi viuen 11 famílies, quasi la meitat des de fa més de 30 anys, fins i tot alguna des de la construcció de l’edifici a la dècada dels 40.
– A la de Cortinas hi ha quinze pisos i hi viuen avui 4 famílies.
En total, 15 famílies que estan sent amenaçades d’una manera o l’altra, per les actuacions de l’empresa Second House buscant el lucre immobiliari.
L’any 2022, Renta Corporación ja va ser la part contrària a una negociació col·lectiva amb el Sindicat de Llogateres a causa d’un conflicte similar al que ara expliquem i que va acabar amb diversos acords de pròrroga, condonació, renovació o compra a preu baix dels contractes que finalitzaven al bloc de C/Camèlies, 75.
I és que, en aquest tipus de conflictes, més habituals cada dia, la resposta col·lectiva és la clau per tal d’evitar les conseqüències més immediates de les agressives operacions immobiliàries, en un pols per tal que els inversors replantegin els marges de benefici i repensin les seves expectatives sense ultrapassar línies vermelles enfront d’unes veïnes decidides a quedar-s’hi.
En el cas que tractem, el fort lideratge de les mateixes veïnes té tot el suport de tres organitzacions pel dret a l’habitatge: El Sindicat de Barri del Poble Sec, el Sindicat d’Habitatge del Casc Antic i el Sindicat de Llogateres de Barcelona, totes trs firmas del Manifiesto contra The District.
Els negocis familiars darrere la crisi dels desnonaments
La rendibilitat de Second House es deriva d’una pràctica àmpliament publicitada als espais tipus The District, i justament assenyalada pels seus crítics com una de les vies fonamentals cap a la pujada dels preus de lloguer, la precarització de l’habitatge, les condicions de vida i el desplaçament de les famílies treballadores. El negoci consisteix a comprar, repintar, reparar algun desperfecte, instal·lar ascensor, fer la divisió horitzontal i vendre els pisos individualment. No importa si famílies senceres han de quedar al carrer.
Tanmateix Second House, gestionada per Hernández de Cabanyes, efectua aquestes operacions dins d’un projecte més rendible, incloent-hi altres negocis propietat de la família, com ara la indústria gràfica i la impremta. El germà i el cunyat de l’Elena han rebut quasi un milió d’euros, donat que el pare, Rodolfo Hernandez Villamide, era l’amo d’una indústria gràfica. Aquests beneficis també van arribar al marit de l’Elena, Celso Cabrera Marrero.
Però el més actiu a l’hora d’enriquir-se amb el mercat immobiliari és el germà Luis Hernández de Cabanyes, a través de Renta Corporación S.A. (on l’Elena també hi té accions). Luis n’és el president amb els seu cunyat (David Vila) com a CEO, i entre els accionistes figuren el marit de l’Elena (Celso), la seva germana, la dona de David Vila (Ana) i la dona de Luis (Cristina Orpinell) que, a més, encapçala la Fundación Renta Corporación. Tot es queda a casa.
Encara més. Renta Corporación y Second House no són les úniques empreses d’aquesta família al món immobiliari: Celso, el marit d’Elena, està al món immobiliari amb l’empresa Iglú Verde; el fill de Luis y Cristina, Maximiliano Hernández, és propietari de Vivenio; José María Closa, el marit d’una altra germana, Teresa, també hi és en aquest món i al de les assegurances amb empreses associades a Closa. Aquesta última família també té arrels que arriben fins a Madrid.
Seguim. La família consanguínia i política dels Hernández de Cabanyes s’han lucrat amb el negoci immobiliari fins i tot … a Àfrica! A través de l’empresa Mixta África, fundada per Luis. L’acumulació de capital de totes aquestes empreses ha estat suficient per muntar tres fundacions:
Elena Hernández de Cabanyes i Second House munten Soñar Despierto; Luis i Cristina Orpinell, la Fundación Renta Corporación; Teresa i José María Closa, la Fundación Closa, vinculada amb Closa Seguros. Així, cada empresa té la seva fundació.
L’última: la família Hernández de Cabanyes, juntament amb el fons d’inversions holandès APG, ha començat a invertir en geriàtrics, camp adobat amb la brutal crisi de les residències a la pandèmia de COVID. Una altra activitat comercial que la vincula, una vegada més, amb la vulnerabilitat, la necessitat i la crisi social.
Un conflicte en marxa, una negociació
En el cas de Tapioles 15 i Cortinas 10, les veïnes consideraven que la cartera de rendes i inversions de la família Hernández de Cabanyes és prou folgada per a repensar i incloure la renovació de contractes. S’han topat, però, amb una negativa a negociar cap renovació, que la propietat justifica dient que la limitació de preu imposada per la Ley de Vivienda (encara no vigent) exclou cap possibilitat de rendibilitat dels contractes. D’aquesta manera, una mesura legislativa, que els sindicats ja consideren insuficient, passa a ser utilitzada en sentit contrari al seu pretès objectiu: protegir l’estabilitat residencial de la població no propietària.
En definitiva, la protesta contra celebracions com The District es poden entendre fàcilment si s’analitzen les implicacions socials i econòmiques de les empreses vinculades a la crisi de l’habitatge (bancs, fons d’inversió i immobiliàries, entre d’altres) i també la complicitat de les institucions que els posen catifa vermella alhora que reverteixen les poques i tímides mesures preses fins ara, com la regulació de preus o del 30% d’habitatge protegit a cada construcció o rehabilitació. Estem vivint una creixent precarització que continua deixant centenars de famílies al carrer i que ve a ser, al mateix temps, una via de negoci per a les companyes familiars dedicades a l’especulació a tots els àmbits interrelacionats.
Aturar aquesta precarització i reivindicar-se com a llogateres legítimes i dignes és el que han fet les veïnes llogateres de Second House per tal de poder assegurar el dret a un habitatge que no xucli una gran part dels seus ingressos. De moment, s’ha interromput la naturalització dels desnonaments invisibles, els que es produeixen quan la propietat no té la intenció de renovar contractes.
I tot gràcies a la negativa de les veïnes que han decidit quedar-se a les seves llars amb la intenció contrària: negociar nous lloguers.
Amb el suport del moviment per l’habitatge, proclamen: Ens quedem!
Veïnes organitzades de Tapioles i Camèlies