Uns pressupostos que no canvien en res la política d’habitatge

Els pressupostos són la prova del cotó de qualsevol projecte. Més enllà de les paraules i la retòrica, les xifres permeten entendre quines són les prioritats. La proposta de pressupostos que ha presentat el Govern de la Generalitat dista molt del relat sobre polítiques d’habitatge que ha estat projectant els darrers mesos. En poques paraules, es tracta d’un projecte continuista on, per més que busquem, no trobem cap canvi que permeti endevinar un viratge en la política d’habitatge que es porta fent a Catalunya des de fa dècades.

Els percentatges d’habitatge públic al nostre país són ridículs comparats amb altres països europeus, ho sabem des de fa temps. A Catalunya tenim un 1,6% d’habitatges protegits (entre públics, d’entitats socials i cedits per particulars), molt lluny dels percentatges de països com els Països Baixos (30%), Àustria (24%), Dinamarca (21%) o França (17%). La Llei 18/2007, del dret a l’habitatge, marca que tots els municipis de 5.000 habitants i les capitals de comarca hauran de tenir un mínim d’un 15% dels habitatges destinats a polítiques socials abans del 2027, indicant a més metes quinquennals per avançar cap a aquest horitzó. No s’han complert fins ara aquestes obligacions legals i aquests pressupostos no posen sobre la taula partides en inversió que permetin revertir aquesta situació:

  • Tot i que hi ha un augment en el nombre de nous habitatges de protecció, les xifres segueixen sent baixíssimes, a la cua d’Europa (passem de 1.943 habitatges a 2.700, per tot Catalunya). A més, no s’especifica quants d’aquests seran de lloguer i la retòrica del text fa pensar que podrien anar principalment a zones perifèriques.
  • L’augment en l’adquisició d’habitatges ja existents a través del tanteig i retracte és insignificant. Es passa de 376 a 450 habitatges. Així, les zones urbanes realment immerses en processos d’especulació, gentrificació, empobriment i expulsions, es deixen en mans del mercat.
  • L’augment de la borsa de lloguer social, a través de la captació de lloguers privats per baixar el preu per sota de mercat, és encara més ridícul: de 1.143 a 1.200 (un augment d’un 5% en uns pressupostos que creixen un 17%.
  • Només les subvencions a la rehabilitació tenen un augment significatiu (es dupliquen i passen de 9.293 a 20.000 habitatges), a través dels fons europeus. Però tal i com estan plantejades, aquestes subvencions contribuiran a augmentar el preu de l’habitatge. És un problema que ja hem denunciat reiteradament en el cas de les ajudes a la rehabilitació estatals i dels ajuntaments. Si no es condicionen a lloguers estables i assequibles i a pràctiques no especulatives, la millora dels habitatges anirà acompanyada de més pujades de preu i més expulsions.

En segon lloc, val la pena analitzar també la despesa destinada a polítiques d’habitatge. S’incrementen algunes ajudes que, tot i que s’emporten una part important del pressupost, no incideixen en les dinàmiques de mercat. En altres paraules, són pedaços a curt termini que no aborden el problema estructural. Concretament:

  • Les ajudes per pagar el lloguer augmenten de 60.790 a 65.500 (un 7.2% d’augment en uns pressupostos que creixen un 17%). No ens cansem de recordar que aquestes ajudes acaben sent una transferència de diners públics a mans dels arrendadors.
  • Les ajudes per evitar desnonaments augmenten força (de 1.353 a 2.800), però ja hem vist amb el programa “Reallotgem” que tenen un èxit molt dubtós, perquè la majoria d’arrendadors s’han negat a acceptar la subvenció i han tirat el desnonament endavant.

En definitiva, aquests no són els pressupostos que necessita aquest país per garantir el dret a un habitatge segur, digne i adequat. Necessitem, en primer lloc, prioritzar de forma radical el creixement del sistema d’habitatge públic de lloguer, que permeti a mig termini acostar-nos als referents internacionals en aquest àmbit. Per això cal molta més inversió en aquest capítol, i l’utilització de mecanismes (com el de compra d’habitatge ja construït, mitjançant el dret de tanteig i retracte) que permetin ampliar el parc públic a tot arreu, molt especialment a les zones on hi ha més especulació i més falta d’habitatge fora del mercat. En segon lloc, calen molts més recursos per assegurar el compliment de les lleis d’habitatge: controlar i sancionar l’assetjament immobiliari, garantir el compliment de la regulació de preus del lloguer (utilitzant el règim sancionador activament i d’ofici) i fer efectiva l’obligació de lloguer social en els supòsits que ja marca la llei. Si el Govern vol fer el gir que va prometre per garantir el dret a l’habitatge, abans haurà de fer un gir als pressupostos.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.
Política de cookies

Tanca