V Assemblea d’Afiliades: les lliçons del Sindicat

Discurs de l’Enric Aragonès, portaveu, en la cloenda de la V Assemblea d’Afiliades del Sindicat de Llogateres de Catalunya el 23 d’octubre de 2021.

L’assemblea anual d’afiliades és una petita pausa per mirar endintre, pensar, endreçar-nos i sortir enfora amb més força encara. És la culminació, també d’un procés de reflexió i debat i un bon moment per fer repàs de quines han estat les lliçons que el sindicat ens ha donat durant aquests anys.

  • La primera, central, que explica per què tanta gent hem cregut que unir-nos en això era indispensable: res no és possible si no hi ha sostre, si no hi ha casa, si no hi ha llar. No hi ha dret a l’educació, no hi ha accés a la salut, no hi ha vies de participació cultural ni de participació política, si no es té una casa. I resulta que en aquest país, en aquest sistema, no ho podem donar per fet, que en tinguem. És per això que tenim el convenciment ple que avui, aquí lluitar pel dret a l’habitatge és lluitar pel dret a una ciutadania plena i a unes vides que valguin la pena ser viscudes. I si no tenim aquest dret garantit és perquè cap de les polítiques d’habitatge empreses fins ara per cap de les administracions ha estat ni prou agosarada, ni prou ben orientada, ni de prou abast per revertir-ho. Però no és per matusseria, no és perquè no hagin trobat la manera. És perquè quan els nostres drets avancen, a altres els perillen els privilegis. Estem parlant dels seus beneficis econòmics, rendes que no són del treball, a costa dels nostres drets.
  • Efectivament, la majoria de les persones (potser no totes) que participem en el Sindicat de Llogateres sabem que tenim sostre per aquesta nit, per aquesta setmana. Potser per aquest mes ja no tothom ho té tan clar. I si ens preguntem si d’aquí un any o dos o cinc seguirem comptant amb la mateixa llar i, sobretot, si ho haurem pogut triar, ja en som més, que no ho tenim gens clar. I és que la segona lliçó és aquesta: el sostre i la llar són protecció i són seguretat, i el dret a una llar no està garantit tampoc si no sabem fins quan ens durarà. Si tenim pis, però ens fa por rebre un burofax que ens n’expulsi, el dret no està garantit.
  • Per aquest motiu, el sindicat ens ha ensenyat també a fugir de l’etiqueta de vulnerabilitat. D’haver de demostrar que ets l’últim de la fila, el de l’esglaó més baix, que per desgràcia has de menester l’ajuda dels penúltims en un moment determinat. No va d’això. Va de saber-nos, totes i cada una, “vulnerables” dins un estat de les coses en què no tenim de segur el dret a un habitatge digne, estable i adequat. No proposem mesures d’urgència que rescatin persones a l’últim moment d’extrema necessitat, havent de demostrar cada vegada com de desesperades es troben. Una de les majors virtuts de la llei 11/2020 és justament aquesta: posa fre a l’especulació -perquè és especulació- no perquè la llogatera sigui més o menys vulnerable. Cal avançar cap aquí, per establir un nou sistema en què el dret a l’habitatge estigui garantit per a tothom, arreu i per sempre. Cal mantenir aquest marc i aquest horitzó en les noves iniciatives legislatives com la futura LAU catalana o la Llei d’Habitatge estatal.
  • I aquí va una virtut del sindicat que potser no hem dit prou vegades, però que val la pena subratllar. Aquest sindicat és un veritable espai de cohesió social. De cohesió social de veritat, que vol dir trobar-nos juntes les persones diferents. Tota la gent que hem participat al Sindicat, hi hem conegut i hi hem compartit espais, de tu a tu, colze a colze amb persones amb vides, trajectòries i motxilles molt diferents a les pròpies. Cal ser conscients de com d’excepcional i de valuós és això en una societat que exclou i segrega com ho fa.
  • I la darrera lliçó, potser la més òbvia i la més poderosa i que deriva de totes les anteriors: que l’experiència, el coratge i la intel·ligència que necessitem per donar-hi resposta només és possible a través de l’organització i el suport mutu.

Quan el sindicat naixia, es donava la mà amb l’experiència prèvia d’anys de PAH i de lluita contra els desnonaments, de militàncies viscudes. Però també es donava la mà amb la història centenària de l’organització llogatera en aquest país i més enllà. Avui ens dotem d’eines per agermanar-nos encara més amb la resta del moviment per l’habitatge.

Justament en aquesta assemblea en refermem en la voluntat que les llogateres de tot el país ens unim i constituïm el Sindicat de Llogateres de Catalunya, sabent que amb expressions diverses és arreu que el dret a l’habitatge és trepitjat.

Ens donem la mà també amb les lluites que es disputen al costat de la de l’habitatge. Perquè les mateixes boques que clamen que no s’entén (gent sense casa i cases sense gent) són les criden que visca la lluita feminista i que cap persona és il·legal, que breguen per mantenir viva la llengua i les llibertats d’aquest poble, que s’exclamen en cada agressió homòfoba, que s’oposen amb fermesa a l’ampliació de l’aeroport, que envien tota la solidaritat a la gent de Betevé i de tantes empreses, i que denuncien la precarietat i lluiten per uns serveis públics de qualitat, com ho fem cada vegada que recordem el company Joan Liébana.

Avui tenim les mans plenes de lliçons i de lluites. Per molts anys més de sindicat, per moltes assemblees més, moltes lliçons més, moltes afiliades més, i més llars dignes i segures.

Moltes mans més per agafar. I que siguin també punys que es tanquin ben fort, s’alcin ben enlaire quan cridem: Sindicat, força Sindicat!

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.
Política de cookies

Tanca