Fa nou anys que visc amb la meva filla d’onze al nostre pis a prop del Mercat de Sant Antoni. Tota la finca és d’una empresa, Idilia Foods, que són propietaris del ColaCao i la Nocilla i en comptes de comprar accions del que sigui, inverteixen en pisos. En tenen uns 300 a tota la ciutat. Van comprar l’edifici abans que jo hi entrés i el van reformar. Jo primer hi vaig viure amb un contracte de cinc anys, després me’l van renovar a tres, i passats aquests vuit coincidia que hi havia tot aquest boom dels lloguers i van començar els problemes. Jo pagava 700 € i em van dir que si volia renovar n’hauria de pagar 1.100 €.
A partir d’aquí, l’administració de finques, Principal Primera, ja va començar amb l’estratègia d’acoso y derribo; t’insulten, et diuen que ets una mentidera, amenaces del tipus “si no entregues les claus enfronta’t a les conseqüències”, coses que jo no havia vist mai, i a sobre a una veïna i a mi ens van dir que ens havien enviat uns burofax que nosaltres no vam rebre i tampoc ens van voler ensenyar cap comprovant de l’enviament. Un dia em trucaven per sorpresa a mig matí dient que em podia quedar dos mesos més amb un lloguer de 900 € i un altre em deien que havia de marxar ja, que estava fora de contracte.
Abans que em passés tot això jo ja havia sentit a parlar del Sindicat de Llogaters, i m’havia semblat una molt bona idea, així que quan em vaig trobar en aquesta situació els hi vaig escriure i em van dir que havia d’anar el diumenge a una assemblea d’#EnsQuedem. Allà vam començar a sentir els casos de tothom i era com una teràpia de grup, tothom amb situacions molt difícils, i tenia molt mèrit la delicadesa i el tacte que tenien amb tothom, perquè hi havia gent en situacions molt desesperades. Quan jo vaig dir la meva adreça em van dir que una de les meves veïnes ja estava lluitant pel seu cas amb el sindicat i la plataforma Fem Sant Antoni, així que l’endemà ja vaig parlar amb ella.
Ens van dir que convoquéssim una reunió de l’escala i vaig pensar que per provar-ho no perdia res. Ens vam trobar un parell de cops, va venir la Marta, que era la nostra delegada sindical, i finalment vam fer una carta per la propietat que van signar tots menys un de la vintena de pisos que som. Demanàvem uns lloguers més justos i també ens queixàvem de l’estat de la finca, que està molt deixada: no netegen, les canonades perden aigua, la claraboia està trencada, està plena de cuques, l’ascensor molts cops no funciona… Van anar uns quants veïns als despatxos de la propietat a entregar la carta i en trobar-se tanta gent allà no els van ni deixar passar, però la immobiliària finalment va acceptar rebre’ns.
Al conseller delegat de Principal Primera li vaig dir que ni tan sols coneixien la finca, perquè havia vist que els pisos grans, que tenen uns 75 m2, a vegades els anunciaven amb un lloguer més baix que els petits de 60 m2 com el meu. De fet, ell no sabia ni que m’havien seguit cobrant el lloguer després de la finalització del contracte, però jo portava tots els comprovants. Al final em va acabar preguntant quant creia que podia pagar, i jo vaig dir que 800 €, perquè 100 € ja era un augment important, i els 400 € que em demanaven era impossible. Va dir que ho transmetria a la propietat i em van dir que 825 €, com per tenir l’última paraula.
Al final molts veïns han marxat de l’edifici, i al pis gran del meu replà, que estava anunciat per 1.100 €, ara hi han entrat quatre persones que comparteixen pis. Els hi vaig preguntar i estan pagant 995 €, o sigui que deien que aquests preus estaven per sota del mercat però no han pogut ni llogar per aquest valor un pis més gran que el meu. Tota aquesta lluita ha fet que ens coneguem i ara fem pinya, perquè hi haurà més veïns que es trobaran en una situació com la meva.