Victòries llogateres: “Gaudint dels drets conquerits amb la lluita llogatera”

Som el David i la Irene, una parella amb tres criatures que vivim des del febrer del 2013 en un pis al centre de L’Hospitalet. Com que vam entrar-hi durant els últims mesos de vigència de la LAU del 1994, ens van fer un contracte de cinc anys, a més d’una pròrroga de tres, amb les pujades anuals referenciades a l’IPC. A banda del primer mes de renda, la despesa inicial va incloure dos mesos de fiança, l’equivalent a un en concepte d’honoraris de l’agència, i uns 200€ més atribuïts a l’elaboració del contracte i la inscripció a la Cambra de Propietat. L’immoble pertany a algú a qui mai hem vist, ja que es fa representar en tot moment per una administració de finques del barri.

El 2018 finalitzava el contracte, i ens vam avançar a preguntar quines eren les intencions de la propietat pel que feia al pis. Se’ns va contestar que la idea era continuar amb el lloguer sense variar-ne el preu, ja que consideraven que “el que pagàvem era correcte” d’acord amb la situació del mercat al barri: ja teníem la primera topada amb l’autoritarisme dels suposats “experts” o “professionals”, i primer indici de l’arbitrarietat amb què s’estaven decidint les nostres condicions de vida. Van afegir que faríem un nou contracte, ara ja sota la nova legislació que establia contractes de 3+1 anys. I aquí és on ens va ser molt útil l’assessorament del Sindicat de Llogateres: vam plantejar que preferíem continuar tres anys més sota el contracte original, conscients que la LAU del 1994 era més garantista que la seva modificació introduïda el 2013, la qual, a banda d’escurçar els contractes, ja no imposava la referenciació a l’IPC. A més, establia una antelació molt curta (30 dies) per avisar en cas que la propietat no volgués renovar, etc. Superada la seva sorpresa inicial en veure’ns ben informats, l’administradora va accedir a mantenir el primer contracte tres anys més. Amb això tancàvem un període d’incertesa, conscients que ens trobàvem enmig d’una bombolla de preus i que moltes inquilines del nostre entorn estaven patint els anomenats “desnonaments invisibles”, fruit de no renovacions o de pujades inassumibles que implicaven l’expulsió de les seves llars. Nosaltres de moment podíem quedar-nos a casa, les nostres filles a l’escola; tots plegats al barri on havíem teixit tants vincles. I era així gràcies a una barreja de “bona voluntat” de la propietat (quelcom fora del nostre control) i una actitud vigilant i ben assessorada per la nostra part. Havíem estat atents i havíem tingut sort en mig de la tempesta immobiliària.

A finals del 2020, quan el final de la pròrroga ja s’apropava, vam tornar a adreçar-nos a l’administració de finques tot expressant la nostra voluntat de continuar al pis. Aquesta vegada tot va fluir molt més: després de contestar-nos que hi hauria renovació perquè érem “molt bons inquilins”, van especificar que seria a cinc anya més tres de pròrroga perquè la legislació havia tornat a allargar els contractes, i que el preu es mantindria perquè així ho establia també la llei vigent. Efectivament, poques setmanes abans del final del contracte antic, hem signat ja un de nou al mateix preu que pagàvem darrerament (el preu original del 2013 més les pujades de l’IPC). La reunió amb l’administració de finques va transcórrer amb cordialitat, en bona mesura per la familiaritat del tracte que ja dura vuit anys. Però el més significatiu per nosaltres aquest cop era que ja no tot es basava en la bona voluntat de la propietat, sinó que hi havia una regulació de preus de lloguer que, tot i ser encara insuficient (encara depèn tot de la intenció de renovar de l’arrendador), en bona mesura propicia unes condicions de renovació més favorables: queden enrere els contractes de només tres anys, les pujades no controlades durant la vigència del contracte, i, com a gran novetat, gràcies a l’actual regulació, les rendes ja no poden disparar-se entre contracte i contracte. A la taula de l’administradora hi va aparèixer també una impressió de l’Índex de lloguers de la Generalitat, que, com ja ens havíem preocupat d’esbrinar prèviament, en el nostre cas no seria aplicable perquè excedeix el preu que pagàvem. L’administradora ens va donar la seva interpretació de en què consistia l’índex, i va opinar que segurament no serà vigent gaire més temps donat que “hi ha dubtes sobre la seva constitucionalitat”. Més enllà d’aquesta oportunitat impagable per copsar com els intermediaris entomen un intent tímid d’intervenció en el mercat immobiliari, el seu comentari ens confirmava les moltes coses que han canviat en la direcció correcta des del 2018. Canvis forçats per l’organització llogatera, per la feina incansable de molta gent a peu de carrer. Companys i companyes del Sindicat a qui avui volem agrair que de nou ens quedem a casa, i que aquest cop ho fem no tant per una concessió de la propietat, i molt més com a exercici dels nostres drets.

*  *  *

Tot el que hem aconseguit és gràcies a les més de 2.000 llars afiliades. També al moviment per l’habitatge, així com milers d’entitats. És per totes elles que avui podem dir que una organització sense cap mena de finançament extern i nascuda del no res s’ha convertit en una referència. Però no podem ser autocomplaents: si volem superar els reptes que tenim per endavant, és vital eixamplar la base i arribar als 4.000 membres. Si vols contribuir de forma decisiva a transformar la realitat, fes-te del Sindicat. Amb un sol gest, t’ajudaràs a tu i a milers.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.
Política de cookies

Tanca