La notícia del suïcidi de dues veïnes hores abans del seu desnonament és trista, desoladora, i sobretot molt significativa. No poder pagar el lloguer ha fet que dues veïnes del barri de Sant Andreu es llevessin la vida avui. Això ens demostra, un altre cop, que els desnonaments són una de les formes més crues i evidents d’atemptar contra les condicions de vida de les classes populars més precaritzades.
En els últims 10 anys, més d’un milió de famílies han estat desnonades de les seves llars a l’estat espanyol. La crisi hipotecària va començar l’onada, que va ser continuada per la bombolla de preus dels lloguers i agreujada per una crisi ja estructural econòmica i social, que empobreix en tots els sentits sectors cada cop més nombrosos de la societat. Malgrat les recents normatives que s’han anunciat per la protecció del dret a l’habitatge, com ara la moratòria de desnonaments o la Llei Estatal d’habitatge, a Catalunya continuem sent capçalera de desnonaments de tot l’estat, amb 1.870 desnonaments executats només durant el primer trimestre del 2024 i una tendència a l’alça per cada any que passa.
Avui mateix coneixíem les noves xifres del preu mitjà del lloguer a Barcelona i a Catalunya: 1193€ i 868€ respectivament. Aquestes dades reflecteixen un augment del preu de gairebé un 10% cada any. En els últims deu anys el preu del lloguer s’ha duplicat, mentre que la capacitat adquisitiva de les famílies cada vegada és més baixa. Les repercussions que la pujada dels lloguers té sobre les economies domèstiques i els efectes sobre la salut de les persones són inquantificables. De fet, no poder pagar el lloguer és la principal causa de desnonaments a Catalunya. Abaixar-ne el preu és una necessitat urgent per a milers de llars que no tenen un habitatge en propietat i és una responsabilitat social i col·lectiva que s’ha d’assumir des de la ciutadania, des de l’administració pública i des dels diferents nivells de Govern. Si es deixa tot en mans del sector privat, la tragèdia està servida.
En aquest sentit, cal remarcar un altre cop la manca de procediments públics clars i la precarietat de l’assistència pública actual en aquests casos. La desesperació i la inestabilitat que pateixen les persones amb risc de ser desnonades no es troba amb un acompanyament idoni, sinó amb una allau de paperassa i burocràcia que accentua el problema i, moltes vegades, victimitza a les afectades. Per contra, lluny de polítiques orientades a solucionar la manca d’un sostre digne per un contingent humà cada cop més gran, continuem trobant retallades de recursos, llistes d’espera eternes i reallotjaments indignes.
El Sindicat de Llogateres volem expressar el nostre condol a la família i amistats d’aquestes dues germanes. Alhora, exigim a tots els nivells de l’administració i de govern les mesures que siguin necessàries per garantir un habitatge digne per a tothom i acabar d’una vegada per totes amb els desnonaments.
Aquest fet ha de donar-nos també al Sindicat i a tot el moviment per l’habitatge l’energia suficient per arribar a cada casa, a cada barri, i a cada persona que estigui patint pel preu de l’habitatge, i per convertir tot aquest patiment en la ràbia i l’organització amb la que li donarem la volta a la situació.
Per últim, ens sumem a la concentració de rebuig convocada demà 2 de juliol a les 20h a la plaça Sant Jaume. No són suïcidis, són assassinats!