Gairebé mig milió d’habitatges desviats al turisme tornaran a estar disponibles aquesta setmana sota la fórmula del “lloguer de temporada”. El sentit comú porta a fer-nos una pregunta òbvia: Per què es pretenen destinar a desplaçaments per treball, vacances i similars quan aquests estan majoritàriament prohibits? Per què no passen directament a el mercat de lloguer d’habitatge residencial, d’on mai haurien d’haver sortit?
Les xifres són esfereïdores. El 2011, hi havia 3.500 habitatges al mercat turístic espanyol: el 2019 ja s’havien desviat a el menys 413.033 habitatges a aquest mateix mercat (la xifra real s’estima molt més gran). Avui, però, aquestes cases estan totalment buides. Fins quan hem de sentir que el preu del lloguer puja per falta d’oferta, i que l’única solució és més totxo?
La competència per abordar el problema dels habitatges desviades el turisme és autonòmica. Davant la crisi habitacional sense precedents a la qual s’enfrontaran milers de famílies després de la crisi sanitària, tots els governs autonòmics han d’intervenir. En el cas de Catalunya, la situació és especialment greu: va ser la Generalitat la que va permetre, mitjançant les llicències turístiques d’Artur Mas i Xavier Mena el 2011, que milers d’habitatges fossin convertits en hotels. Pagant poc més de 200 euros a l’administració, qualsevol arrendador podia passar de cobrar 700€ per un lloguer a 3.500€. És similar al que ha passat amb les màscares i que tant ens ha indignat: especulació amb un bé de primera necessitat amb greus perjudicis per al benestar col·lectiu. Com han demostrat moltes investigacions, els habitatges d’ús turístic disminueixen l’oferta residencial, encareixen els preus globals i danyen la convivència.
Ara és temps de revertir aquesta irresponsabilitat històrica. De tornar tots els habitatges al mercat residencial, amb lloguers de llarga durada i estables. I això també passa per fer front al lobby immobiliari, que pretén seguir especulant. A Barcelona, per exemple, hi ha 9.600 habitatges amb llicències turístiques que es lloguen a preu d’or. L’Associació de Pisos Turístics de Barcelona (Apartur) ha afirmat que el 41% de pisos turístics es posaran al mercat com “lloguers de temporada“: és a dir, amb contractes de durada variable.
Ara bé, la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) contempla aquesta forma de contractes sempre que sigui per a usos diferents al d’habitatge habitual: desplaçaments per treball, per vacances, per realització d’obres a la llar, o similars. Però, qui pot acollir-se a aquest tipus d’ús quan els desplaçaments estan prohibits per mesures de sanitat? Tot apunta que es tracta d’un ús fraudulent de la figura de l’lloguer temporal per evitar fer contractes de 5 i 7 anys, en habitatges que actualment estan buides. Perquè, amb tota probabilitat, les úniques persones que podran llogar-són les que actualment ja resideixen a Barcelona: és a dir, aquelles que necessiten un habitatge estable, amb necessitat de permanència.
Davant a l’ofensiva de la minoria privilegiada que s’amaga rere els habitatges turístics, la Generalitat ha de fer una defensa incondicional del dret a l’habitatge. Cal que el Govern de Torra:
- Canviï la llei perquè tots aquests habitatges tornin a el mercat residencial, a preus assequibles i amb contractes de almenys 5 o 7 anys de durada, tal com estableix la LAU.
- Legisli perquè les administracions puguin multar l’ús fraudulent de lloguer de temporada.
- Aprovi una legislació que impedeixi les habitacions d’ús turístic. La manca de normativa al respecte ha estat aprofitada pels especuladors per seguir incrementant el nombre d’hotels clandestins. Permitir el lloguer turístic d’habitacions seria obrir la porta a noves formes de frau i engaño.
Estem a les portes d’una crisi de l’habitatge sense precedents. Centenars de milers de famílies es veuran abocades al desnonament si no es prenen mesures valentes a favor del dret a l’habitatge. Les llars han de complir la funció social i residencial per la qual van ser construïdes. I això passa necessàriament per deixar de fer polítiques orientades a rescatar sectors totalment improductius, i a mantenir el preu de l’habitatge artificialment alt i inassequible. La “nova normalitat” exigeix redefinir prioritats.