El Sindicat de Llogateres de Catalunya saluda les mobilitzacions al camp català i fa una crida a constituir un front ampli de totes les lluites oposades al gran capital, el lliure mercat i l’encariment de la vida
Corren temps de creixents agressions contra les classes populars catalanes. Són conflictes que vivim en el nostre dia a dia i que tenen una mateixa matriu: la guerra de preus que el gran capital i el lliure mercat estan practicant en diverses esferes de la nostra societat. Com a conseqüència d’aquesta guerra, una majoria social és cada vegada més pobre i es veu abocada a una situació de crisi social, realitat que no poden amagar els comptes del PIB.
Normalment, la relació entre el camp i la ciutat es presenta com a contradicció, com així la relació entre persones productores i consumidores. El Sindicat de Llogateres de Catalunya és una organització contraria a aquesta idea i mostra la seva determinació en teixir complicitats per atiar conjuntament en les lluites d’avui, així com en les profundes transformacions del model econòmic i social que requerim: desmercantilitzar l’accés a les necessitats fonamentals de les persones, com són els aliments i la llar, en un sistema productiu sense explotació i emprendre el camí d’una transició ecològica social. És per aquesta raó, que ens cal parlar de les semblances entre els problemes que es viuen al camp i a la ciutat, de com les nostres vides no són tan diferents.
La major part del sector primari del país pateix l’atac sistemàtic contra les seves condicions de producció per part de grans corporacions que actuen com a veritables monopolis. Empreses que organitzen una producció industrial d’aliments a escala internacional per rebentar preus, portar a petits agricultors o ramaders a la ruina, quedar-se amb cada cop més terra agrícola i passar a dominar el sistema de producció i distribució d’aliments. És un negoci ben suculent i, en no poques ocasions, dissenyat pels mateixos fons d’inversió que, a la ciutat, organitzen una escalada del preu de l’habitatge, per tal de desposseir a les llogateres de l’accés a una llar segura i empenye’ns a un mercat laboral cada vegada més bàrbar.
Contra els poders d’aquests gegants veiem la impotència de les lleis que inclouen algunes demandes per defensar la gent humil i garantir preus justos, és a dir, mínimament compatibles amb una vida digna. Passa amb la Llei de la cadena alimentària i passa amb la Llei Estatal pel Dret a l’Habitatge. Així mateix observem com, per tal de no impulsar amb determinació polítiques anticapitalistes, les institucions públiques ens contesten amb burocràcia, un mecanisme perquè competim entre nosaltres i només uns pocs passin el filtre i puguin continuar amb “normalitat”. Al camp, les produccions en mans de persones vulnerables o majors no poden fer fronts a la paperassa per justificar que produeixen i com ho fan. A la ciutat, les persones en risc d’exclusió residencial s’enfronten al repte d’haver de demostrar eternament les seves condicions per no ser desnonades. Són carreres sense fi.
Les llogateres, com el conjunt de la classe treballadora del país, no volem el menjar “barat”, de grans cadenes de supermercat. Com tampoc volem que es resolgui el problema de l’habitatge al cost de la depredació medioambiental. Volem menjar de qualitat, sa, respectuós amb la biosfera i de proximitat. I volem pagar-lo al preu que toqui, reconeixent tot el valor de la feina que hi ha al darrere per tal que garanteixi una vida digna per qui el produeix. Si consumim el menjar-mercaderia industrial és, malauradament, perqué els nostres salaris, i molts cops el nostre temps, no donen per més. També per aquesta raó, és que no podem continuar mantenint el parasitisme rendista amb la meitat dels nostres ingressos.
El control de preus dels sectors estratègics i indispensables per la vida és una de les lluites de més rabiosa actualitat. Hem d’abaixar els preus del lloguer, garantir preus mínims al camp i augmentar els salaris devorats per una inflació esperonada pel creixent marge de benefici empresarial. Més enllà, en temps de crisi climàtica i escassetat de bens essencials per a la vida, qüestió que és tan preocupant al camp com a la ciutat, cal planificació democràtica dels usos de recursos com l’aigua. Per avançar en aquesta lluita conjunta, contra una minoria rica i poderosa, ens cal unitat en forma d’una gran aliança.
Forjar una aliança entre la diversitat de moviments socials de caire emancipatori i anticapitalista, que inclogui aquestes reivindicacions conjuntament amb la d’altres sectors en lluita igualment importants, és imperiós per combatre el creixement de l’extrema dreta. El moviment feixista ha buscat històricament estendre’s entre sectors de la població en depauperació, primer suposadament front l’avenç del capital, per després reintegrar-los amb docilitat en un sistema encara més despota i autoritari. A aquells que no pot integrar els confronta físicament, com per exemple amb empreses immobiliaries de matons, els converteix en enemic públic i, si pot, els liquida. No serà una tasca senzilla, perquè requereix d’establir un diàleg democràtic entre sectors socials que tenen diferents relacions amb la propietat privada i el treball. Es tracta, ni més ni menys, d’elaborar un programa de mínims, prou ampli i compartit per tal de poder representar a una majoria popular contra l’oligarquia financera, la gran burgesia, el rendisme i els latifundistes. Un programa en favor de la vida.
Però un veritable front ampli com el que reivindiquem és impensable en absència de la veu, la mobilització i l’organització del treball assalariat al camp. Un programa per la vida és paper mullat si no representa a les més desposseïdes que viuen al nostre país. Les llogateres som persones sense accés a la propietat privada i, com a tal, ens sentim de forma natural agermanades a les treballadores sense propietat del camp. Sabem de primera mà el que costa guanyar el dret a ser reconegudes i protestar per les persones no propietaries, drets que tampoc tenen una gran majoria de treballadores del sector primari, especialment dones i persones migrants sense papers. I també som conscients que elles, com nosaltres, formen part dels “penúltims i els últims”, és a dir, les sotmeses a majors taxes d’explotació i a les condicions de vida més penoses. Moltes persones temporeres del nostre país, a més, pateixen les pitjors situacions imaginables pel que fa l’accés a un sostre. Així que, una de les primeres passes d’aquest front ampli és, irrenunciablement, estendre la mà a aquestes companyes per incorporar-les. La lluita al camp no estarà mai complerta fins que el conjunt de la societat catalana conegui la seva història i escolti les seves reivindicacions.